Fargaire

Un fargaire^[1] era un menestral que treballava en una farga catalana. La majoria de les fargues produïen ferro però n'hi havia algunes destinades a l'obtenció de coure.^[2]^[3]

En una farga treballaven deu o dotze persones sota l'autoritat del mestre fargaire.

Organització

En una farga ferrera s'obtenia ferro a partir de mena de ferro (mineral) i carbó vegetal (combustible). El combustible i el mineral es portaven des de llocs relativament propers fins a la farga. La farga pròpiament dita era el conjunt d'instal·lacions que permetien el procés: trompa d'aigua, tovera, caixa dels vents, forn (o fornal), martinets... El conjunt estava protegit per un edifici senzill, format per quatre parets i un sostre.^[4]^[5]

Mestre fargaire i ajudant

El mestre fargaire era el responsable de tot el procés. Primerament construïa el forn en la forma i dimensions que considerava adequada. Fins i tot quan es tornava a obrir una farga abandonada o quan canviava el responsable, el forn es feia de bell nou. El mestre fargaire i el seu ajudant s'encarregaven del bon funcionament de les trompes d'aigua i del bon estat de la tovera. També controlaven les quantitats de carbó, de mena i de grillada, que s'abocaven al forn, i de la qualitat del ferro que es volia aconseguir. Conjuntament amb el maller extreien el masser del forn i el giravoltaven sota el mall del martinet per expulsar la resta d'escòria.

Maller i ajudant

El maller i el seu ajudant s'encarregaven de la part mecànica de la roda hidràulica i del martinet,^[6] del mall i de l'enclusa, i d'ajudar a remoure el masser sota el mall; conjuntament amb el fargaire i el seu ajudant, controlava el ritme dels cops de mall mitjançant la comporta de la roda hidràulica. Finalitzada l'extracció de les escòries del masser, s'encarregaven de tallar-lo en quatre parts anomenades massoquetes. El picamener es feia càrrec de trossejar la mena a cops de mall o de martell per després fer-ne dues parts, la grillada i la mena. Si la mena que arribava a la farga era massa compacta, la posava al foc per després deixar-la reposar un temps a la intempèrie perquè s'hidratés i es tornés porosa.

Foguers

Dos foguers, amb els seus respectius ajudants, s'ocupaven de tot el procediment de reducció que es duia a terme al forn, així com de mantenir al roig el foc de la fornal per conservar escalfades les massoques i les massoquetes.

Personal extern

El personal extern estava format per l'administrador i l'encarregat. L'administrador s'encarregava de la part comercial i econòmica; treballava per al propietari arrendador de la farga o per al fargaire. L'encarregat o ferrer tenia la responsabilitat de l'abastiment del carbó i de la mena, així com de la distribució als clients del ferro fargat o estirat.

Documents

1010. “...ipsa farga...”^[7]
1038. "...ipsa fabricata..."
1644. "...Ego Joannes Planyach fargayra in domo de la farga...", (arx. de Montblanc).
1758. «Joan Marra, fargaire, contra Josep Puigdengolas, tots de la Torra de Claramunt.»^[8]
1790. Dues fargues catalanes del segle xviii a la Missió de San Juan Capistrano (Califòrnia, Estats Units).^[9]
1861. Farga catalana funcionant a Bagà.^[10]
1874. “La cansó de mestre Jan”. Aquest poema va guanyar la Flor natural als Jocs Florals de Barcelona de 1874 i recull algunes activitats dels fargaires.^[11]

Referències

↑ DCVB: Fargaire.
↑ Pere Vall. De Colonies Textils a Parc Fluvial. Marcombo, 1999, p. 22–. ISBN 84-267-1209-6.
↑ Segib Congres D'historia Moderna de Catalunya. Edicions Universitat Barcelona, p. 340–. GGKEY:K3K3GCHJ4FL.
↑ Júlia Simón i Arias. La Farga catalana: estudi metal·lúrgic del procés. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 37–. ISBN 978-84-7283-191-9.
↑ L'aixecament d'una frontera: entre la farga catalana del segle xvii i la mineria a Escaró (Conflent) del segle xx. Víctor Fuses Navarra.
↑ Catherine Verna. Le temps des moulines: fer, technique et société dans les Pyrénées centrales, XIIIe-XVIe siècles. Publications de la Sorbonne, 2001, p. 79–. ISBN 978-2-85944-443-3.
↑ Marta Sancho i Planas. Homes, fargues, ferro i foc: arqueologia i documentació per a l'estudi de la producció de ferro en època medieval : les fargues dels segles IX-XIII al sud del Pirineu català. Marcombo, 1999, p. 161–. ISBN 84-267-1221-5.
↑ Biblioteca Central. Exposicion Sobre la Historia Monografica Del Papel (siglos Xii Al Xix). Biblioteca de Catalunya, p. 31–. GGKEY:8WC48H8T12N.
↑ Vaclav Smil. Still the Iron Age: Iron and Steel in the Modern World. Elsevier Science, 22 gener 2016, p. 4–. ISBN 978-0-12-804235-9.
↑ Boletín oficial del Ministerio de Fomento. Ministerio de Fomento, 1861, p. 91–.
↑ Jochs florals de Barcelona en .... Estampa de la Renaxensa, 1869, p. 2–.

[moll01-1] DCVB: Fargaire.

[Vall1999-2] Pere Vall. De Colonies Textils a Parc Fluvial. Marcombo, 1999, p. 22–. ISBN 84-267-1209-6.

[3] Segib Congres D'historia Moderna de Catalunya. Edicions Universitat Barcelona, p. 340–. GGKEY:K3K3GCHJ4FL.

[Arias1992-4] Júlia Simón i Arias. La Farga catalana: estudi metal·lúrgic del procés. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 37–. ISBN 978-84-7283-191-9.

[5] L'aixecament d'una frontera: entre la farga catalana del segle xvii i la mineria a Escaró (Conflent) del segle xx. Víctor Fuses Navarra.

[Verna2001-6] Catherine Verna. Le temps des moulines: fer, technique et société dans les Pyrénées centrales, XIIIe-XVIe siècles. Publications de la Sorbonne, 2001, p. 79–. ISBN 978-2-85944-443-3.

[Planas1999-7] Marta Sancho i Planas. Homes, fargues, ferro i foc: arqueologia i documentació per a l'estudi de la producció de ferro en època medieval : les fargues dels segles IX-XIII al sud del Pirineu català. Marcombo, 1999, p. 161–. ISBN 84-267-1221-5.

[Central-8] Biblioteca Central. Exposicion Sobre la Historia Monografica Del Papel (siglos Xii Al Xix). Biblioteca de Catalunya, p. 31–. GGKEY:8WC48H8T12N.

[Smil2016-9] Vaclav Smil. Still the Iron Age: Iron and Steel in the Modern World. Elsevier Science, 22 gener 2016, p. 4–. ISBN 978-0-12-804235-9.

[10] Boletín oficial del Ministerio de Fomento. Ministerio de Fomento, 1861, p. 91–.

[11] Jochs florals de Barcelona en .... Estampa de la Renaxensa, 1869, p. 2–.

[1]