Vés al contingut

Palau Reial de Pedralbes

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Palau Reial de Pedralbes
Imatge
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Part deParc de Pedralbes Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteEusebi Bona i Puig
Francesc de Paula Nebot i Torrens Modifica el valor a Wikidata
Construcció1924 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicnoucentisme Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaPedralbes (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióAv. Diagonal, 686 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 18″ N, 2° 07′ 01″ E / 41.38842°N,2.11703°E / 41.38842; 2.11703
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Data3 juny 1931
Codi BCIN74-MH-EN Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0005274 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC78 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2047 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Propietat deAjuntament de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
OcupantUnió per la Mediterrània Modifica el valor a Wikidata

El Palau Reial de Pedralbes és un edifici situat al barri del mateix nom del districte de les Corts de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès nacional.[1] Està envoltat d'una àmplia zona de jardins, catalogats com a bé cultural d'interès local.[2]

Història

[modifica]
Torre Güell
Picaria a l'aire lliure (desapareguda)
Glorieta del mur de tanca (desapareguda) amb les filles d'Eusebi Güell i la seva dama de companyia

El palau té el seu origen en l'antiga masia de Can Custó de les Corts de Sarrià, adquirida el 1859 per Joan Güell i Ferrer,[3] que la va fer reformar per a convertir-la en una casa-torre d'estiueig, la Torre Güell.[4] La finca fou heretada pel seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi, que inicià una política d'expansió amb l'adquisició de les propietats circumdants: Cal Feliu, Can Baldiró, Can Berra o Cuiàs de la Riera i Can Granota. Juntes formaren la Finca Güell, d'una gran extensió (més de 30.000 m²).[4]

Eusebi Güell va encarregar-ne la reforma a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, que convertí la torre en un palauet d'aire caribeny acompanyat d'una capella neogòtica, actualment desapareguda.[5][6] Entre 1884 i 1887, el seu col·laborador Antoni Gaudí hi va projectar un mur de tanca, els miradors, els pavellons de porteria i les portes d'accés a la finca,[4] així com una part dels jardins, on va dissenyar dues fonts i una pèrgola, i va plantar diversos tipus de plantes mediterrànies (pins, eucaliptus, palmeres, xiprers i magnòlies).[7]

El 4 d'agost del 1921, Josep Maria Lacoma i Buxó (que hi va aportar la Torre Güell) i Joan Antoni Güell i López van constituir la Comissió Constructora del Palau Reial de Pedralbes, que n'encarregà el projecte a l'arquitecte Eusebi Bona, rellevat el 1922 per Francesc de Paula Nebot.[8] Rafael Parcerisas s'encarregà de la decoració de l'anomenada avantcambra reial (utilitzada per la reina Victòria Eugènia de Battenberg),[9] i Magí Pallerols de la dels dormitoris reials, sota la supervisió de Dolors de Càrcer i de Ros, baronesa de Maldà i marquesa de Castellbell i Castellmeià.[10] Tal com recull la premsa de l'època, no es va tractar d'una rehabilitació sinó d'una construcció totalment nova:[11]

« Las fachadas del edificio constituyen una reproducción aproximada del precioso palacio de estilo italiano de principios del siglo XIX, que tenían allí los condes de Güell. En su conjunto exterior, ofrece el aspecto de una villa regia del Mediterráneo, parecida a las de Toscana, dándole carácter de autenticidad la reproducción casi exacta de los frescos, en tono de sepia, que existían en la casa que sirvió de modelo.[12] »

El 2 de maig del 1924, i davant la impossibilitat d'acabar les obres per manca de recursos econòmics, la Comissió va acordar la cessió del Palau i dels jardins que l'envolten a l'Ajuntament de Barcelona, que va assumir les factures pendents.[13] El 12 de maig, en un acte protocol·lari amb l'assistència de diversos membres de l'aristocràcia i la burgesia locals, l'alcalde Fernando Álvarez de la Campa va lliurar-ne les claus al rei Alfons XIII,[13] que el 17 de maig va atorgar el títol de baró de Minguella a Josep Maria Lacoma.[14]

Entre 1925 i 1927, els jardins van ser redissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí,[15] a partir d'un projecte que integrava en un traçat geomètric gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com ara la font de Gaudí, bancs de bambú, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas, i diverses estàtues.[16]

L'abril del 1931, en proclamar-se la República, tornà a les mans de l'Ajuntament de Barcelona, que el 1932 hi instal·là Museu de les Arts Decoratives.[15] El 1937 fou la seu temporal del govern de la República presidit per Juan Negrín.[17] Durant el règim franquista tornà a ser residència del cap de l'estat,[15] però a partir del 1975, la residència de la família Reial a Barcelona és el Palauet Albéniz, situat a la muntanya de Montjuïc.

El 2010 s'hi va instal·lar la seu permanent de la Secretaria General de la Unió per al Mediterrani (UpM). El 2022, l'Ajuntament de Barcelona va cedir el palau i els jardins a la Generalitat de Catalunya amb el propòsit que fos una segona seu del govern on poder celebrar actes i trobades.[18]

Palau

[modifica]

El palau està format per un cos central de quatre plantes, amb una capella a la part posterior, i dues ales laterals de tres plantes que s'obren en corba a la façana principal. La façana exterior és d'estil noucentista amb porxos de columnes toscanes, obertures d'arc de mig punt amb medallons intercalats i gerros coronant la construcció. L'interior conté una diversa barreja d'estils, tant en decoració com en mobiliari, que van des de l'estil Lluís XIV fins als estils més contemporanis.

Dormitori del rei

Dormitoris Reials

[modifica]

A la dècada de 1920, els vents de modernitat arribaven a la Ciutat Comtal i, fins i tot, el mateix Alfons XIII en va ser testimoni (com per exemple la visita al pavelló de Mies Van der Rohe a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, on va rebre explicacions per boca del mateix arquitecte). Malgrat això, la decoració de la cambra del rei, l'avantcambra i la cambra de la reina Victòria Eugènia de Battenberg, tot i presentar un discurs harmònic i algunes peces força interessants, va ser concebuda amb paràmetres clarament historicistes, sota la batuta d'una aristocràcia barcelonina conservadora i ancorada en el passat.[19]

El 1932, un cop caiguda la monarquia, els dormitoris reials es van integrar en el recorregut expositiu del Museu de les Arts Decoratives. Aleshores es van mostrar al públic tal com els havien deixat al marxar a l'exili, respectant en gran manera la decoració mural i el mobiliari existent.[19]

Jardins

[modifica]
Infotaula d'obra artísticaPalau Reial de Pedralbes

Modifica el valor a Wikidata
Tipusgrup escultòric i parc Modifica el valor a Wikidata
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC53287 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2046 Modifica el valor a Wikidata
Localització
Col·lecció
Jardins i brolladors del Palau de Pedralbes

Al·legoria a la Marina

Estàtua exterior A del Palau de Pedralbes

Estàtua exterior B del Palau de Pedralbes

Estàtua exterior C del Palau de Pedralbes

Modifica el valor a Wikidata

Els jardins van ser dissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, a partir d'un projecte que integrava en un traçat geomètric gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com la font obra de Gaudí, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas, diverses estàtues, com la de la Reina Isabel II mostrant el seu fill Alfons XII davant de l'entrada principal del palau, obra d'Agapit Vallmitjana.[20][21]

En quant a la vegetació, hi ha cedres de l'Himàlaia, grans exemplars de cedres de l'Atlas (Cedrus atlantica), a l'esquerra de l'entrada del parc, i alguns exemplars de cedre japonès (Cryptomeria japonica) i de cedre d'encens (Calocedrus decurrens). Altres coníferes són el pi pinyer (Pinus pinea) i el pi blanc (Pinus halepensis); el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa) i el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i la tuia (Thuja orientalis). També destaquen els til·lers (Tilia europaea) i els til·lers argentats (Tilia tomentosa) situats en els eixos principals del jardí, els grans eucaliptus (Eucalyptus globulus) i el bosquet de bambús (Phyllostachys sp). Destaquen, per la seva raresa, quatre exemplars de freixe de flor (Fraxinus ornus) i un exemplar de savina (Juniperus phoenicea).[22] L'estàtua Mediterrània, d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, presideix l'estany que hi ha a l'entrada del recinte.

Font d'Hèrcules

[modifica]
Article principal: Font d'Hèrcules (Gaudí)
Font d'Hèrcules, obra d'Antoni Gaudí.

De l'antiga Finca Güell encara subsisteix la Font d'Hèrcules, una composició formada per un banc corbat, un pedestal i un cap de drac de ferro que escup l'aigua sobre una pica, que du frontalment gravat l'escut de les quatre barres. El conjunt està coronat per un bust modern de l'heroi mitològic romà d'Hèrcules, o Hèracles en la versió grega, amb el casc fet de la pell del lleó de Nemea, tal com descriu Hesíode.[a] El dragó de forja, de caràcter decididament oriental, que escup l'aigua forma part del mite del jardí de les Hespèrides, representat a l'antiga porta nord de la finca, amb el drac Ladó encadenat al pilar capçat amb el taronger que custodiaven les tres Hespèrides. Aquest va ser realitzat el 1885 al taller de forja de Vallet i Piqué del carrer de Roger de Llúria.[23]

La font va restar oculta al mig d'un bosquet de bambús i ni tan sols va ser detectada a la reforma de Rubió i Tudurí de 1928, fins que el 8 de setembre del 1983 l'arquitecte Ignasi Serra i Goday la localitzà i es va restaurar.[24]

Galeria

[modifica]
  • Pèrgola a l'entrada del recinte
    Pèrgola a l'entrada del recinte
  • Detall del broc en forma de drac
    Detall del broc en forma de drac
  • Isabel II mostrant el seu fill Alfons XII, obra d'Agapit Vallmitjana
    Isabel II mostrant el seu fill Alfons XII, obra d'Agapit Vallmitjana
  • Banderes dels països de la Unió per al Mediterrani (UpM), situades a l'entrada dels jardins
    Banderes dels països de la Unió per al Mediterrani (UpM), situades a l'entrada dels jardins

Vegeu també

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Existeix una carta d'aquella data de mossèn Cinto Verdaguer al canonge Jaume Collell on s'esmenta i una foto de 1893, propietat de l'antic majordom dels Güell, Sr. Arbestain, on es veu la font sencera i una de les filles de Güell asseguda al banc.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Palau de Pedralbes». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. ↑ «Conjunt especial del Palau de Pedralbes». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  3. ↑ AHPB, notari Joaquim Fontrodona, 11-6-1859.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Navarro i Molleví, 1993.
  5. ↑ Casamartina i Parasssols, 2017, p. 10.
  6. ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 123.
  7. ↑ Crippa, 2007, p. 17.
  8. ↑ Capsir Maíz, 2021, p. 181-182.
  9. ↑ Capsir Maíz, 2021, p. 184-188.
  10. ↑ Capsir Maíz, 2021, p. 188-195.
  11. ↑ Capsir Maíz, 2021, p. 182.
  12. ↑ «Visita de los Reyes a Barcelona». La Vanguardia, 09-05-1924, pàg. 6.
  13. ↑ 13,0 13,1 Capsir Maíz, 2021, p. 184.
  14. ↑ BOE, 13-02-1967, p. 1982-1983. 
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 «Jardins i brolladors del Palau de Pedralbes». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  16. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 266.
  17. ↑ «Cinquanta espais amb història». Espais de Memòria a Barcelona. Monogràfic de la Revista Sàpiens, 92, 6-2010, pàg. 6-7. ISSN: 1695-2014.
  18. ↑ Ortiz Vilaseca, Txell. «El Palau de Pedralbes ja és de la Generalitat, que el convertirà en segona seu del govern». 3cat, 08-02-2022.
  19. ↑ 19,0 19,1 «Els dormitoris reals». Arxivat de l'original el 2012-04-05. [Consulta: 14 abril 2012].
  20. ↑ García Martín, 1984, p. 210.
  21. ↑ «Isabel II presenta el seu fill, el futur rei Alfons XII, a Barcelona». Art públic. Ajuntament de Barcelona.
  22. ↑ «Jardins del Palau de Pedralbes». Ajuntament de Barcelona, 2012. [Consulta: 19 abril 2014].
  23. ↑ Bassegoda i Nonell, 1986, p. 217.
  24. ↑ Bassegoda i Nonell, 2000.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Reial de Pedralbes
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Palau_Reial_de_Pedralbes&oldid=34200323»