Vés al contingut

Marca de picapedrer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Marques de picapedrer de l'Abadia de Fountains
Marques de picapedrer en un viaducte
Les marques de la francmaçoneria per sobre dels gravats al portal de Brunnenturm a Zúric

Una marca de picapedrer és un símbol marcat en un carreu que sovint es troba als murs de pedra en edificis i altres estructures públiques.[1][2][3] L'estudi d'aquestes marques forma part, entre altres temes, de la gliptografia. Els símbols anteriors acostumen a adoptar la forma de solcs (o regates) practicats amb burí o cisell en una de les cares de la pedra.[4]

Les marques deixades per les eines dels picapedrers en el procés de talla, tot i que no formen part del present article, són molt interessants i han estat objecte d'estudis particulars.[5]

Símbols lapidaris

[modifica]

Alguns treballs gliptogràfics prefereixen l'expressió “simbol lapidari” per ser més neutra (comparada amb “marca de picapedrer”) i general. Un signe lapidari seria qualsevol marca tallada, gravada, traçada, dibuixada o pintada que es pot relacionar amb una de les fases de la construcció. Des de la talla en la pedrera, en un obrador o en la construcció de l'obra final. La definició anterior exclou altres signes gliptogràfics: inscripcions votives, incripcions funeràries, incripcions dedicatòries, les spolia (pedres o elements emprats en una construcció manllevats d'una construcció més antiga), les marques posteriors a la construcció, les marques de les eines i els graffiti. També cal excloure les marques de manipulació (caixes de grípia i similars) i de fixació (entalles per a grapes).[6]

Història

[modifica]

Les marques de picapedrer són habituals en els carreus de les obres antigues i peces de pedra tallada similars.

Antiguitat

[modifica]

Les marques de picapedrer estàn documentades a Egipte (pel cap baix des del 2200 aC), a Pèrsia –als murs de Pasàrgada, Persèpolis i Ecbàtana (c700 aC)-, a l'Antiga Grècia, a l'Antiga Roma i a l'Imperi Romà d'Orient. En aquest darrer hi ha marques documentades en diversos monuments: l'aqüeducte d'Efes, el teatre de Nicea, la cisterna subterrània de Constantinoble, a Santa Sofia i a molts altres.[7][8]

Un cas d'estudi destacat pel que fa a les marques de picapedrer és el de la ciutat de Al-Amārna, construïda per ordre del faraó Akhenaton. La construcció es va fer en el temps rècord de dos anys i es basava en carreus de pedra - relativament petits i de mides aproximadament uniformes- modernament anomenats "talatat". Alguns d'aquests carreus estan esculpits en la cara visible i la majoria mostren marques de picapedrer i, eventualment, símbols pintats.

Edat mitjana

[modifica]

En el període medieval s'edificaren nombroses construccions de pedra tallada: castells, ermites, catedrals, monestirs, ponts, muralles i altres. En molts casos la cara visible dels carreus mostra un simbol lapidari. En altres casos el símbol queda amagat en una de les cinc cares normalment ocultes de la pedra.

Gremis

[modifica]

Els signes lapidaris de l'època medieval han estat associats -per part de la majoria d'estudis- als gremis de picapedrers. Cada marca correspondria a la signatura personal de cada picador o la del mestre i cap de colla en una obra determinada. A més de les marques en les construccions de pedra picada antigues hi ha referències puntuals a picapedrers determinats. Però els gremis més antics documentats daten del segle tretze. El gremi de picapedrers és el més antic dels documentats a Barcelona.

  • La Confraria de picapedrers de Barcelona ja existia abans de 1211, any en el què li foren confirmats alguns privilegis.[9][10][11] La confraria integrava tres oficis diferents però relacionats: picapedrers, llambarders (mestres de casa o mestres d'obra) i molers.[12]
  • Exemple d'un contracte. Tot i que de principis de l'Edat moderna (1510) hi ha una escriptura acordada entre els regidors de la ciutat de Reus i un "mestre de fer esglésies" de Lió anomenat Benet Oger.[13] Els contractes medievals devien ser molt semblants.
    • En l'escriptura es detallen les dimensions de les pedres (tres pams x un pam i mig x un pam ?) i el preu a pagar per mils unitats tallades en una pedrera determinada. Per trenta-sis lliures el contractista és responsable de tots els treballs a la pedrera.
    • En les obres pròpiament dites, el mestre en cap (Benet) havia de cobrar quatre sous per dia treballat i podia tenir tres ajudants amb una paga de tres sous per dia.

Arquitectura romànica

[modifica]

En l'entorn dels picapedrers

[modifica]

Els reglaments publicats a Escòcia el 1598 pel mestre d'obres de James VI, William Schaw, declaraven que, a l'ingrés en el gremi, cada maçonista havia d'inscriure el seu nom i la seva marca en un registre.

Hi ha tres tipus de marques que fan servir els picapedrers.[14]

  1. Les marques de picapedrer es feien sobre pedres abans de ser enviades per ser utilitzades pels maçons. Aquestes marques servien per identificar el picapedrer que havia preparat les pedres al seu administrador de pagues. Aquest sistema es feia servir només quan es pagava la pedra per mesura, més que per temps treballat. Per exemple, el contracte de 1306 entre Richard de Stow, maçoner i el degà i el capítol de la catedral de Lincoln, especificava que el mur normal es pagaria per mesura, i de fet es troben marques de picapedrer als blocs de paret d'aquesta catedral. Per la seva banda, els maçons responsables de la paret de les parts orientals de la catedral d'Exeter van ser pagats per setmana i, per tant, en aquesta part de la catedral hi ha poques marques de picapedrer. Aquestes constitueixen la majoria de marques de picapedrer i s'entenen generalment quan s'utilitza el terme sense més especificacions.[14]
  2. Les marques de muntatge es van utilitzar per assegurar la correcta instal·lació d'importants peces de pedra. Per exemple, les pedres dels brancals de la finestra de l'església de Luffenham del nord a Rutland estan marcades amb un número romà, dirigint l'ordre en què s'havien d'instal·lar.
  3. Les marques de pedrera eren utilitzades per identificar la font d'una pedra, o ocasionalment la qualitat.

En la Francmaçoneria

[modifica]

La francmaçoneria, un orde fraternal que utilitza una analogia amb l'art de picapedrer durant gran part de la seva estructura, també fa ús de marques. A un francmaçó que obtingui el títol de Mestre francmaçó, se li demanarà que creï la seva pròpia marca, com a tipus de signatura única o distintiu identificatiu. Alguns d'aquests poden ser força elaborats.

Galeria

[modifica]

Casos particulars

[modifica]
Detall del pont de Bàybars I prop de l'actual Lod a Israel.

Les obres generals sobre el tema no sempre són fàcils de consultar. D'altra banda hi ha molts estudis particulars sobre un monument determinat i els seus símbols lapidaris.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Manuel Riu; Carme Batlle i Gallart Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval: volum miscel·lani. Edicions Universitat Barcelona, 1987, p. 85–. ISBN 978-84-600-5012-4. 
  2. ↑ John Harry Rivett-Carnac. Masons' Marks from Old Buildings in the North-west Provinces of India. Education Society's Press, 1878, p. 11–. 
  3. ↑ Josep Puig i Cadafalch; Xavier Barral i Altet Escrits d'arquitectura, art i política. Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 601–. ISBN 978-84-7283-717-1. 
  4. ↑ José Antonio Martínez Prades. Los canteros medievales. Ediciones AKAL, 13 març 1998, p. 38–. ISBN 978-84-460-0607-7. 
  5. ↑ Stoneworking Tools and Toolmarks. W. Wootton, B. Russell, and P. Rockwell.
  6. ↑ Les signes lapidaires dans la construction médiévale : études de cas et problèmes de méthode. Yves Esquieu, Andreas Hartmann-Virnich, Anne Baud, Frédérique Costantini, Rollins Guild, Dominique Pitte, Daniel Prigent, Isabelle Parron, Nicolas Reveyron, Benjamin Saint-Jean-Vitus, Christian Sapin, Joëlle Tardieu.
  7. ↑ The Builder, 1869, p. 237–. 
  8. ↑ Cyril Mango; Gilbert Dagron Constantinople and its Hinterland: Papers from the Twenty-Seventh Spring Symposium of Byzantine Studies, Oxford, April 1993. Taylor & Francis, 5 desembre 2016, p. 36–. ISBN 978-1-351-94942-2. 
  9. ↑ Antonio Capmany y de Montpalau. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona .... Antonio de Sancha, 1779, p. 2–. 
  10. ↑ Barcelona antigua y moderna. Gorchs, 1854, p. 106–. 
  11. ↑ Ana Cagigas Aberasturi. Canteros de Trasmiera. Historia social. Ed. Universidad de Cantabria, 8 gener 2019, p. 188–. ISBN 978-84-8102-879-9. 
  12. ↑ Josep Plana i Borràs. La Societat barcelonina a la baixa Edat Mitjana. Edicions Universitat Barcelona, 1983, p. 28–. ISBN 978-84-600-3511-4. 
  13. ↑ Eugenio Llaguno Amirola. Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su restauración. en la Imprenta Real, 1829, p. 290–. 
  14. ↑ 14,0 14,1 Alexander, Jennifer. «A History of Stonemasons' Marks and Stone Bonding Methods». A: Prescott. Marking Well: Essays on the Occasion of the 150th Anniversary of the Grand Lodge of Mark Master Masons of England and Wales and its Districts and Lodges Overseas. Hersham: Lewis Masonic, 2006, p. 43–5. ISBN 0853182663. 
  15. ↑ Els símbols dels picapedrers.
  16. ↑ Joan Menchon Bes; Jaume Massó Carballido Les muralles de Tarragona: Defenses i fortificacions de la ciutat (segles II AC - XX DC). Publicacions Universitat Rovira I Virgili, 1999, p. 73–. ISBN 978-84-8424-776-0. 
  17. ↑ Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte. L'Abadia de Montserrat, 1998, p. 73–. ISBN 978-84-7826-963-1. 
  18. ↑ Xavier Dupré i Raventós. L'arc romà de Berà: Hispania Citerior. Institut d'Estudis Catalans, 1994, p. 262–. ISBN 978-84-7283-274-9. 
  19. ↑ Enrique Flórez. España Sagrada: Theatro Geographico-Historico De La Iglesia De España. Origen, Divisiones, Y Limites De Todas Sus Provincias. Antiguedad, Traslaciones, y estado antiguo, y presente de sus Sillas, con varias Dissertaciones criticas. Antiguedades Tarraconenses : Preliminar A Las Memorias Eclesiasticas de la Santa Iglesia de Tarragona. Marin, 1769, p. 234–. 
  20. ↑ Tomàs Martínez Romero. Les lletres hispàniques als segles XVI, XVII i XVIII. Publicacions de la Universitat Jaume I, 2005, p. 162–. ISBN 978-84-8021-489-6. 
  21. ↑ Eduardo Támaro. Guia histórico-descriptiva de la Santa Iglesia Catedral Basílica de Barcelona.. Editorial MAXTOR, 27 juliol 2011, p. 29–. ISBN 978-84-9001-012-9. 
  22. ↑ ELS SIGNES DE PEDRAPIQUER A LA PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DE CERVERA. RAMÓN Mª XUCLÀ COMAS.
  23. ↑ Charles Clermont-Ganneau. Archaeological researches in Palestine. Рипол Классик, p. 115–. ISBN 978-5-88533-506-5. 
  24. ↑ David A. King. The Ciphers of the Monks: A Forgotten Number-notation of the Middle Ages. Franz Steiner Verlag, 2001, p. 324–. ISBN 978-3-515-07640-1. 
  25. ↑ «Marques de picapedrer a la Seu de Manresa». Arxivat de l'original el 2020-04-12. [Consulta: 12 abril 2020].

Bibliografia

[modifica]
  • Frühwirth, Thom. The Computer Art of Mason's Mark Design with VanDeGraphGenerator (en anglès). BoD, 2018. ISBN 9783752842975. 
  • Didron, A.N.. Signes lapidaires au Moyen Age. Annales Archéologiques. vol III, París, 1845. 
  • Viollet-Le-Duc, M. Dictionnaire Raisonné de l'Architecture Francaise du XIe au XVIe siècle (en francès). vol I. A. Morel, éditeur,, París, 1868. 
  • Rziha, Franz. Études sur les marques de tailleurs de pierre, Viena (1880) (en francès). Éd. de la Maisnie-Trédaniel, Dieulefit: la Nef de Salomon; Éditions Véga (1993). ISBN 978-2-85829-671-2. 
  • Pérez Villamil, Manuel. Estudios de Historia y Arte, La Catedral de Sigüenza (en castellà). Cap. IV, pp. 62. Tipografía HERRES (Madrid), 1899. 
  • Brutails, J.A.. Compendio de Arqueología de la Edad Media, 1923. 
  • Lampérez y Romea, Vicente. Historia de la Arquitectura Cristiana Española en la Edad Media, 2ª edit (en castellà). 3. Madrid, 1930. 
  • Kieslinger, Alois. Die steine von Sankt Stephan (en alemany). Ed. Herold (Wien), 1949. 
  • Tous y Sanabria, Joan. Técnica y clasificación de los signos de canteros. Actas del Coloquio internacional de Zaragoza (CIRG) (en castellà), 1982, p. 147-164. 
  • Tomás Nieto Taberné, Esther Alegre Carvajal y Miguel A. Embid García,. El Románico en Guadalajara (en castellà). Cap. VI, pp. 526-544. Ed. Estudio Museo, 1991. ISBN 84-404-9310-X. 
  • Tomás Nieto Taberné, Esther Alegre Carvajal y Miguel A. Embid García,. El Románico en Cuenca (en castellà). Ed. Estudio Museo, 1994. ISBN 978-84-605-1889-1. 
  • Iñiguez Almech, Francisco. Signos medievales. Iconografía y arquitectura (en castellà). CSIC, 2003. ISBN 84-89483-95-7. 
  • Puente López, Juan Luis. FIRMADO EN LA PIEDRA, por los maestros canteros medievales (en castellà). EDILESA esencias (León), 2006, 5ª Edic.. ISBN 978-84-8012-528-4. 
  • Gómez Canales, Francisco. Manual de cantería (en castellà). Fund. Sta Mª La Real-CER, 2008. ISBN 84-89483-95-7. 
  • Moreruela un Monasterio en la Historia del Cister; catálogo de marcas de cantería (en castellà). Junta Castilla y León, 2008. ISBN 9788497185134. 
  • Alvarado Planas, Javier. Heráldica, simbolismo y usos tradicionales de las corporaciones de oficio: Las marcas de cantero (en castellà). Ediciones Hidalguía (Madrid), 2009. ISBN 978-84-89851-63-4. 
  • Gómez, Rafael. Los constructores de la España Medieval (en castellà). Serie Historia y Geografía n.º 63, p. 126. Universidad de Sevilla. Secretariado de Publicaciones. ISBN 84-472-1017-0. 
  • Rosa, G. y Sousa MJ.. Catálogo de signos lapidarios y Gliptografía de Guadalajara. (en castellà). Colección Marcas de cantero

vol I, La Serranía, isbn= 978-84-17022-01-3; vol II, La Campiña, isbn= 978-84-17022-14-3; vol III, La Alcarria, isbn= 978-84-17022-34-1; vol IV, Molina, isbn= 978-84-17022-58-7. Editorial AACHE ediciones, 2017, p. 1350. 

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Marca_de_picapedrer&oldid=34123557»