Lan Xang

Lan Xang

ລ້ານຊ້າງຮົ່ມຂາວ (lo)
Tipus	estat desaparegut
Localització
19° N, 102° E / 19°N,102°E / 19; 102
Capital	Luang Prabang (1354–1560) Vientiane (1560–1707)
Població humana
Idioma oficial	laosià
Religió	budisme
Dades històriques
Creació	1354
Dissolució	1707
Organització política
Forma de govern	monarquia

Lan Xang (també Lang Xang), o el Regne del Milió d'Elefants, va ser un regne del Sud-est Asiàtic constituït al segle xiv per l'ètnia lao, que va aconseguir la seva màxima esplendor al segle xvi. Es va fundar després del matrimoni del príncep Lao, Fa Ngum i una filla del rei khmer d'Angkor. El regne és el precursor de l'actual Laos i l'origen sobre la qual s'assenta la identitat nacional, històrica i cultural d'aquest país.^[1][2]

La geografia que ocupava Lan Xang havia estat poblada originalment per tribus indígenes de parla austroasiàtica, com els pobles jmuicos i pobles viètics que van donar lloc a les cultures de l'Edat del Bronze a Ban Chiang (avui part de Isaan Tailàndia) i de la cultura Dong Son, així com dels pobles de l'Edat de Ferro prop de les elevacions de Xiangkhoang a la Plana de les Gerres, Funan i Chenla (prop de Vat Phou a la Província de Champasak).^{[3] [4][5]}

Les cròniques de l'expansió cap al sud de la dinastia Han proporcionen els primers relats escrits dels pobles de parla Tai-Kadai o Ai Lao que habitaven les zones de les modernes Yunnan i Guangxi, a la Xina. Els pobles Tai van emigrar cap al sud en una sèrie d'onades que van començar durant el segle vii i es van accelerar després que Khublai Kan va destruir Nan Chao el 1253 i van convertir la zona en una província del seu imperi, anomenant-la Yunnan^[6] exercint una influència política decisiva a la vall mitjana del Mekong durant la major part d'un segle.^[7][8]

Les valls més fèrtils del nord del Mekong van ser ocupades per la cultura Dvaravati del poble mon i, posteriorment, per l'Imperi Khmer, on la principal ciutat-estat del nord era coneguda llavors com Muang Sua i, alternativament, com Xieng Dong Xieng Thong "La ciutat dels arbres de les flames al costat del riu Dong",.^[7][8] El 1271 Panya Lang va fundar una nova dinastia a Muang Sua^[9] i el 1286 el seu fill, Panya Khamphong va veure donar un cop d'estat probablement instigat pels mongols i va exiliar el seu pare.^[10]

A mitjans del segle xiv, les tribus lao que s'havien assentat en el curs mitjà del Mekong havien arribat a un estat més avançat d'organització política, deixant de banda la seva tradicional ordre basada en clans. Aquest fet va ser paral·lel en el temps a un debilitament de l'Imperi Khmer, assentat en l'actual Cambodja, per la qual cosa l'aristocràcia khmer va tractar de contenir el poder dels lao.

De 1297 a 1301, tropes de Laos sota comandament mongol va envair Dai Viet però van ser rebutjats pels vietnamites i el 1308 Muang Phuan era un estat vassall de Muang Sua.^[10]

Amb l'auge del Regne de Sukhothai, les principals ciutats-estat de Muang Sua i el sud fins a les ciutats bessones de Vientiane, van quedar cada vegada més sota la influència tai.(Wyatt, 2003, p. 45,51; 33-35) Després de la mort del rei de Sukhothai Ram Khamhaeng, i les disputes internes dins del Regne de Lanna, tant a Vientiane com Muang Sua van ser mandales independents de Lao-Tai fins a la fundació de Lan Xang l'any 1353.^[11]

A la mort del seu pare el 1316, Panya Khamphong va assumir el tron de Muang Sua, i aquest va exiliar el seu fill Fa Phi Fa i probablement tenia la intenció de deixar el tron al seu nét més jove Fa Ngieo, qui implicat en diversos cops d'estat el 1330 per seguretat va enviar els seus dos fills en 1330 a un monestir budista, però en 1335 foren segrestats i duts a Angkor, on van quedar confiats al rei Jayavarman Paramesvara, el regne del qual havia reconegut la sobirania mongol en 1285.^[10]

El 1343 va morir el rei Souvanna Khampong, i va tenir lloc una disputa de successió per a Muang Sua. Davant d'això, el rei khmer d'Angkor, Jayavarman Paramesvara, va casar a la seva filla Keo Keng Ya amb el príncep Lao, Fa Ngum,^[12] i aquest, dotat ja d'una organització militar forta, va aprofitar la situació per unificar a les restants tribus lao. La campanya de Fa Ngum va començar el 1349 al sud de Laos, agafant els pobles i ciutats de la regió al voltant de Champasak i movent-se cap al nord a través de Thakek i Kham Muang al llarg del Mekong mitjà. Des de la seva posició al centre del Mekong, Fa Ngum va buscar el suport de Vientiane per atacar Muang Sua i prendre-la al seu pare i al seu germà, cosa que es van negar, en canvi el príncep Nho de Muang Phuan va oferir assistència i vassallatge a Fa Ngum a canvi de suport en la seva disputa successòria i ajuda per prendre Xiang Khuang a Đại Việt. Fa Ngum va acceptar i ràpidament va traslladar el seu exèrcit per prendre Muang Phuan i després per prendre Xam Neua i altres ciutats petites de Đại Việt.^[13]

El 1351 U'Tong, que estava casat amb una filla del rei khmer Suphanburi, va fundar la ciutat d'Ayutthaya, va prendre el nom de Ramathibodi I i va entrar en conflicte directe amb les restes de l'Imperi Khmer. Al llarg de la dècada de 1350,^[14] Ayutthaya es va expandir pels territoris khmers occidentals i l'altiplà de Khorat. El 1352 Angkor va ser atacada per Ayutthaya en un intent fallit de prendre la capital.^[15]

En 1353 Fa Ngum va aconseguir fundar el regne independent de Lang Xang, el Regne del Milió d'Elefants,^[16] i la capital es trobava en Muong Swa, actualment la ciutat de Luang Prabang.

Fa Ngum va ser un gran líder guerrer que va unir els dispersos principats de Laos, i molt sovint es trobava en guerra amb Annam i Ayutthaya. Va adoptar com a religió el budisme theravada. Quan Fa Ngum va ser destituït en 1373, el va substituir el seu fill Samsenethai, que va organitzar el regne i el va consolidar.

El regne de Lan Xang va sostenir grans guerres contra Annam entre els anys 1478 i 1480, i en aquesta data la caiguda de la capital del regne, va ser el producte de les hostilitats amb Annam, no obstant això, els anammesos van ser expulsats del regne immediatament, i posteriorment van entrar en un període de pau. Al segle xvi va tenir lloc la màxima expansió del regne, quan el rei laosià va reclamar i va guanyar la corona de Chiang Mai, després de vèncer a Siam el 1536.

Però posteriorment, el 1571, els laosians van tenir una intensa guerra amb els birmans, període durant el qual, la ciutat de Luang Prabang va deixar de ser la capital en ser traslladada a la ciutat de Vientiane. El 1574, el regne va ser destruït pels birmans, i les guerres contra aquests no van acabar fins al 1621. Després d'un període d'anarquia, el príncep Souligna Vongsa va accedir al tron i va aconseguir mantenir la pau amb els seus veïns. Després de la mort de Souligna Vongsa, eln 1700, un nebot seu va accedir al tron amb ajuda vietnamita.

• Askew, Marc; Long, Colin; Logan, William. Vientiane: Transformations of a Lao Landscape (en anglès). Routledge, 2007. ISBN 978-0-415-33141-8. 
• Bunce, Fredrick. Buddhist Textiles of Laos: Lan Na the Isan (en anglès). D.K. Print World, 2004. ISBN 978-81-246-0250-8. 
• Bush, Austin; Elliot, Mark; Ray, Nick. Laos (en anglès). Lonely Planet, 2011. ISBN 978-1-74179-153-2. 
• Coe, Michael D. Angkor and Khmer Civilization. Thames & Hudson, 2003. ISBN 978-0-500-02117-0. 
• Dupuy, R. Ernest; Dupuy, Trevor N. The Harper Encyclopedia of Military History: From 3500 B.C. to the Present. Fourth. Nova York: HarperCollins Publishers, Inc., 1993. ISBN 0-06-270056-1. 
• Evans, Grant. The Last Century of Lao Royalty (en anglès). Silkworm Books, 2009. ISBN 978-616-215-008-1. 
• Evans, Grant; Osborne, Milton. A Short History of Laos: The Land in Between (en anglès). Allen & Unwin, 2003. ISBN 978-1-86448-997-2. 
• Gaspardone, Émile «L'inscription du Ma-Nhai» (en anglès). Bulletin de la Société des Études Indochinoises, 46, 1, 1971, pàg. 71–84.
• Golomb, Louis «The Origin, Spread and Persistence of Glutinous Rice as a Staple Crop in Mainland Southeast Asia». Journal of Southeast Asian Studies, 7, 1, 1976, pàg. 1–15. DOI: 10.1017/s0022463400010237.
• Gorman, Chester «Ban Chiang: A mosaic of impressions from the first two years». Expedition, 18, 4, 1976, pàg. 14–26.
• Higham, Charles. The Bronze Age of Southeast Asia. Cambridge World Archeology, 1996. ISBN 978-0-521-56505-9. 
• Holt, John. Spirits of the Place: Buddhism and Lao Religious Culture. University of Hawaii Press, 2009. ISBN 978-0-8248-3327-5. 
• Ivarsson, Soren. Creating Laos: The Making of a Lao Space Between Indochina and Siam, 1860–1945. Nordic Institute of Asian Studies, 2008. ISBN 978-87-7694-023-2. 
• Kiernan, Ben. Việt Nam: a history from earliest time to the present. Oxford University Press, 2019. ISBN 9780190053796. 
• Kohn, George Childs. Dictionary of Wars. Revised. Nova York: Facts On File, Inc, 1999. ISBN 0-8160-3928-3. 
• McDaniel, Justin. Gathering Leaves and Lifting Words: Histories of Buddhist Monastic Education in Laos and Thailand. University of Washington Press, 2008. ISBN 978-0-295-98849-8. 
• Ngaosyvathn, Mayoury; Pheuiphanh Ngaosyvathn. Paths to Conflagration: Fifty Years of Diplomacy and Warfare in Laos, Thailand, and Vietnam. Southeast Asia Program Publications, 1998. ISBN 978-0-87727-723-1. 
• Ngaosyvathn, Mayoury; Pheuiphanh Ngaosyvathn. The Enduring Sacred Landscape of the Naga. Mekong Press, 2009. ISBN 978-974-303-160-1. 
• Osborne, Milton. The Mekong: Turbulent Past, Uncertain Future. Grove Press, 2001. ISBN 978-0-8021-3802-6. 
• «Laos: a country study». A: Andrea Matles Savada. . 3rd. Washington, D.C.: Federal Research Division, Library of Congress, 1995. ISBN 0-8444-0832-8. OCLC 32394600.  Aquest article incorpora text d'aquesta font, la qual és de domini públic.
• Simms, Peter and Sanda. The Kingdoms of Laos: Six Hundred Years of History. Curzon Press, 1999. ISBN 978-0-7007-1531-2. 
• Solheim, Wilhelm «Northern Thailand, Southeast Asia and World Prehistory». Asian Perspectives, 13, 1973, pàg. 145–162.
• Stuart-Fox, Martin «Who was Maha Thevi?». Siam Society Journal, 81, 1993.
• Stuart-Fox, Martin. The Lao Kingdom of Lan Xang: Rise and Decline. White Lotus Press, 1998. ISBN 978-974-8434-33-9. 
• Stuart-Fox, Martin. A Short History of China and Southeast Asia: Trade, Tribute and Influence. Allen & Unwin, 2003. ISBN 978-1-86448-954-5. 
• Stuart-Fox, Martin. Naga Cities of the Mekong: A Guide to the Temples, Legends, and History of Laos. Media Masters, 2006. ISBN 978-981-05-5923-6. 
• Stuart-Fox, Martin. Historical Dictionary of Laos. The Scarecrow Press, Inc, 2008. ISBN 978-0-8108-5624-0. 
• Tossa, Wajupp; Nattavong, Kongdeuane; MacDonald, Margaret Read. Lao Folktales. Libraries Unlimited, 2008. ISBN 978-1-59158-345-5. 
• Civility and Savagery: Social Identity in Tai States. Routledge, 2000. ISBN 978-0-7007-1173-4. 
• Viravong, Sila. History of Laos (trans.). Nova York: Paragon Book, 1964, p. 50–51. ISBN 978-0-685-41963-2. 
• Wyatt, David K. «Siam and Laos, 1767–1827». Journal of Southeast Asian History, 4, 2, 1963, pàg. 13–32. DOI: 10.1017/S0217781100002787.
• Wyatt, David K. Thailand: A Short History. Yale University Press, 2003. ISBN 978-0-300-08475-7. 
• The Chiang Mai Chronicle. Silkworm Books, 1995. ISBN 978-974-7100-62-4.