Vés al contingut

Hiroshima mon amour

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaHiroshima mon amour

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióAlain Resnais Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióAnatole Dauman Modifica el valor a Wikidata
GuióMarguerite Duras Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGeorges Delerue Modifica el valor a Wikidata
FotografiaSacha Vierny i Michio Takahashi (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeAnne Sarraute i Henri Colpi Modifica el valor a Wikidata
ProductoraArgos Films Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorPathé i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Japó Modifica el valor a Wikidata
Estrena1959 Modifica el valor a Wikidata
Durada90 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalfrancès Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i cinema romàntic Modifica el valor a Wikidata
Temaaviació i bombardejos atòmics de Hiroshima i Nagasaki Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióHiroshima Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0052893 FilmAffinity: 182077 Allocine: 3651 Rottentomatoes: m/hiroshima_mon_amour Letterboxd: hiroshima-mon-amour Allmovie: v22499 TCM: 78083 TV.com: movies/hiroshima-mon-amour-1959 TMDB.org: 5544 Modifica el valor a Wikidata

Hiroshima mon amour és una pel·lícula francojaponesa del 1959. Es tracta d'un film romàntic, mesclat amb elements de documental i cinema d'assaig. Va ser dirigida pel francès Alain Resnais, amb un guió de Marguerite Duras. Parla sobre la relació entre una dona francesa i un home japonès. És el primer film de la Nouvelle Vague francesa i va innovar en l'ús dels salts enrere.[1]

Argument

[modifica]

La pel·lícula tracta de les experiències d'una actriu francesa (Reva), anomenada Elle ('ella'), que interpreta el paper d'una infermera en una producció rodada en la Hiroshima de postguerra. Es troba amb un arquitecte japonès (Eiji Okada), anomenat Lui ('ell'), i al marge de la seua família, esdevenen amants. El principi de la pel·lícula conta, en estil documental, els efectes de la bomba atòmica sobre Hiroshima, narrats des de la llunyania per personatges sense identificar. L'home estava en l'exèrcit japonès i la seua família era a la ciutat aquell dia.

Emprant salts enrere mentre es narra la història d'amor del 1959, la dona parla de les seues experiències durant la Segona Guerra mundial, a Nevers, França, on va estar lligada a un jove soldat alemany durant l'ocupació, cosa que va suposar el rebuig de la societat quan va acabar la contesa.

Producció

[modifica]

Segons James Monaco, Resnais primer volia rodar un documental sobre la bomba atòmica, però després d'uns mesos no veia com tirar endavant el projecte sense que s'assemblés a altres documentals que havia realitzat, com el de Nuit et brouillard sobre l'holocaust o Les statues meurent aussi. Després va parlar amb el seu productor i, tot bromejant, va dir que el film no era possible si Marguerite Duras no escrivia el guió.

Finalment, va ser una coproducció entre companyies japoneses i franceses. Els productors van estipular que un dels personatges havia de ser francès i un altre japonès, així com que el film s'havia de rodar a ambdós països.

Rellevància

[modifica]

Hiroshima mon amour ha estat descrit com el Naixement d'una nació de la Nouvelle Vague francesa pel crític americà Leonard Maltin, ja que el seu estil innovador va contribuir a la inspiració del moviment. Un dels directors d'aquest corrent francès, en Jean-Luc Godard, va definir la inventiva de la pel·lícula com "William Faulkner més Stravinsky", tot celebrant la seua originalitat, a la vegada que el considerava "el primer film sense cap referència cinematogràfica".[2]

Entre les diferents innovacions de Resnais, destaca l'ús de seqüències breus de salts enrere que s'interposen entre les escenes per suggerir la idea de breus flaixos de memòria. Posteriorment, Resnais n'empraria de similars en L'année dernière à Marienbad.

Una pel·lícula de Resnais

[modifica]

El film és típic de la filmografia resnaisiana quant a tema, estructura narrativa i estil de so i imatge. Els dos tòpics més comuns del francès són l'impacte del passat en els personatges i els efectes de la memòria. En Hiroshima mon amour, la dona determina que, només amb el pas del temps, ella oblidarà les seues experiències a Nevers i tracta de convèncer l'home que el pas del temps els farà oblidar la seua història d'amor al Japó. Com altres films de Resnais, aquest no compleix els preceptes de l'estructura clàssica; així, la memòria de la dona és contada en imatges, ja que el que viu al present li porta records del seu amant alemany.[3] la pel·lícula va guanyar el premi FIPRESCI,[4]

Resnais sol emprar recursos no neutrals en els seus films, que serveixen com a símbols per als personatges; el present a Hiroshima se'ns mostra violent i amb imatges d'aldarulls, que l'espectador associa amb la destrucció causada per la bomba atòmica. A banda, quan se'ns introdueixen els personatges, d'inici se'ls escolta i es mostren parts del seu cos. Només gradualment se'ns revela la identitat dels amants.

El director combina ficció i documental, amb violentes imatges de la bomba atòmica, que contrasten amb la història d'amor.

Referències

[modifica]
  1. Monaco, James. Alain Resnais. Nova York: Oxford University Press, 1979. ISBN 0-19-520037-3. 
  2. Maltin, Leonard. «Alain Resnais». A: Leonard Maltin's Movie Encyclopedia. Plume, 1995, p. 744. ISBN 978-0-452-27058-9 [Consulta: 2 setembre 2011]. «Resnais's first 35 mm feature Hiroshima mon amour (1959) — in 1946, he made a 16 mm feature Ouvert pour cause d'inventaire — dealt with the nature of history and memory, and deviated from traditional notions of narrative time as it recounted a fleeting liaison between a French actress and Japanese architect. Its sexual candor and provocative ideas, wedded to a dazzlingly sophisticated visual style, made Hiroshima, Mon Amour the New Wave's The Birth of a Nation and it deservedly won the Cannes Film Festival International Critics Prize.» 
  3. Lanzoni, Remi Fournier French Cinema: From Its Beginnings to the Present, London: Continuum International Publishing Group Ltd., 2004, p229
  4. «Festival de Cannes: Hiroshima Mon Amour». festival-cannes.com. [Consulta: 14 febrer 2009].

Vegeu també

[modifica]