Evenkis

Evenkis

Tipus	ètnia
Població total	39.226 (2021)
Llengua	evenki, iacut, khamnigan, buriat, rus i xinès
Religió	xamanisme, cristianisme ortodox i budisme tibetà
Part de	tungusos
Grups relacionats	Evens, oroqen, orotx, altres pobles tungusos
Geografia
Estat	República Popular de la Xina, Rússia i Mongòlia
Regions amb poblacions significatives
Rússia	38,396[1]
Xina	30,875[2]
Mongolia	537[3]
Ucraïna	48[4]

Els evenkis o evenki (obsolet: tungús o tunguz, autònim: Эвэнки, evenki) són un poble nòmada del nord d'Àsia que parla una llengua, l'evenki, de la família de llengües manxú-tungús. A Rússia, els evenkis (rus, Эвенки, evenki; població 35.527, segons el cens rus del 2002), són reconeguts com un dels pobles indígenes del Nord de Rússia. A la Xina, els evenki (xinès simplificat: 鄂温克族; Pinyin: èwēnkè zú; població 30.505, cens del 2000) són un dels 56 grups ètnics oficialment reconeguts per la República Popular de la Xina.

Els solon és el nom que reben a la Xina la població d'evenkis que viuen a l'extrem nord de la regió històrica de Manxúria, a la zona entre els rius Argun i Amur, a la vora del riu Nonni. Són bilingües: evenki i dagur. Són els descendents dels solang d'ètnia tungús, que ja vivien a la zona abans de Genguis Kan. Els solon es van sotmetre a Genguis Kan el 1202, després de la destrucció pel conqueridor del kanat dels seus veïns tàtars. En endavant van pagar-li tribut.

Els nenets els anomenaven tia (Germà petit), però ells s'anomenaven boia, boie, donki o evenki, "poble", encara que els tàtars i iacuts els anomenaren tungus (de tinghiz). En general, eren ramaders de rens, cavalls i gossos, caçadors i pescadors. Alguns eren nòmades i duien els cabells recollits en una cua, es tatuaven la cara i les dones casades duien les trenes sobre el pit. Es dividien en grups territorials o clans amb noms particulars acabats en oron (ren), el seu animal tòtem.

Vestien el kunnu, una mena de pantaló, i duien paliima (ganivet d'os), una llança curta per a caçar. Els habitatges o arahan, també anomenats chum, eren tendes còniques fetes de pells, teles i escorça de bedoll; consten de tres pals units per la part superior que n'aguanten d'altres i que varien en nombre segons la mida, tenien la llar al centre i dormien en sacs al seu voltant.

La tribu era composta de diversos clans patrilineals i constitueix una unitat territorial i lingüística. Els clans són exogàmics i tenen esperits tutelars i llocs específics per a cerimònies i enterraments.

Menjaven carn de ramat i llet. La poligàmia només la practicaven els rics. La dona era comprada per 20 rens i havia de dur aixovar, però el parentiu no era obstacle per al matrimoni. Les dones eren esclaves del marit, i aquest podia prestar-la o llogar-la per diners o hospitalitat a minaires, cosacs i visitants. També podia pagar-les amb anys de treball o intercanviar les esposes.

La mort era considerada terrible. Posaven els cadàvers en una soiva (caixa de fusta) amb els objectes personals i els lligaven als arbres, o bé els tapaven amb pedres. No els enterraven perquè creien que dessota terra hi havia esperits dolents. Creien en Boa, déu suprem dels cels, amb el qual es comunicaven els xamans.

Al segle xii s'anomenaven Tungús i vivien al nord dels kerait mongols, al curs inferior del Selega, els markit (märkit), que no se sap si eren turcs o mongols, i han estat identificats amb els moukri dels escriptors romans d'Orient del segle VI^[5] que al seu torn podrien ser els Mo-ho dels xinesos, és a dir als tungús de l'Amur dels segles vii i viii.

Per liquidar als kitan l'emperador xinès Houei-tsong (1101-1125) va decidir cridar a bàrbars més llunyans. Els Liao (la dinastia dels kitan) estaven prou adaptats a la cultura xinesa per ser uns veïns acceptables però no era el cas del poble que vivia més enllà, als boscos de l'Ussuri i nord-est de Manxúria, coneguts com els djürchät o jurchen que serien els antics Mo-ho, després fraccionats en jurchen i solang i altres i dels que els solon (abans solang, que vivien entre l'Amur i el riu Argun) i jurchen eren els principals al segle xii.

L'ambaixador xinès que els va visitar el 1124-1125 els descriu com a verdaders bàrbars amb la residència del kan rodejada de bestiar i en mig de les pastures, sense cap edifici, ni carrer, ni parets; els kan seia en un tron cobert de dotze pells de tigre, i es feien festes bàrbares amb beguda, música, dansa, pantomimes de caceres i de combats i dones fent jocs de llums amb els miralls.^[6] Just llavors els djürchät estaven sent organitzats per un cap enèrgic de nom A-kou-ta, del clan reial Wan-yen (1113-1123).^[7]

Després de l'aliança amb els xinesos,^[8] el 1114 es va revoltar contra el rei kitan i va llançar a la seva horda la conquesta del regne Liao, cosa que va fer en nou anys: Ning-kiang (al sud de la moderna Harbin a la riba d'un afluent del Sungari) el 1114, Leao-yang el 1116 (després d'aquesta ciutat tota Manxúria va passar als djürchät). Lin-huang (capital septentrional dels kitan, al nord del modern Jehol) el 1120; Ta-ting (capital central) i Ta-t'ong (al nord del Shanxi) el 1122. Pequín havia de passar a la Xina segons els termes del tractat entre l'Imperi i els djürchät, però els xinesos no van poder ocupar la ciutat i finalment foren els bàrbars els que ho van fer (1122) però la van entregar a la Xina el 1123. El rei djürchät, A-kou-ta va morir el 1123 i el va substituir el seu germà Wou-k'i-mai (1123-1135) que era molt ambiciós. El darrer rei kitan Ye-liu Yen hi es va refugiar a la zona de Kuku-khoto i va tractar de resistir a la comarca de Wou-tcheou (1124) però fou derrotat diverses vegades i finalment capturat el 1125.

El nou rei djürchät va modificar el nom de la dinastia a Allchun (en tungús) que vol dir dinastia daurada (Kin en xinès, transcripció actual Jin, nom amb què els xinesos anomenen el regne) i va intentar establir un estat regular organitzat a la manera xinesa.^[9]

La dinastia Jin va subsistir fins al 1234 quan fou enderrocada pels mongols contra els que lluitava des del 1211.

Fins al segle xiii, vivien a les muntanyes de Shan Alin, d'on foren expulsats pels mongols de Gengis Khan. Així, s'establiren a la zona actual i desplaçaren alhora els pobles paleosiberians que hi vivien. Fins al 1606, no tindrien contacte amb els russos, que els imposarien tribut.

El primer europeu que els va descriure fou el neerlandès Isaac Massa el 1612, en Descriptio ac delimitatio geographica detectionis Freti, i el 1695 contactaren amb Isbrant Ides. El 1720-1727, foren descrits per l'alemany Merschersmitt, i alguns acompanyaren els manxús en les seves campanyes per la Xina i el Turquestan. El 1750, uns 4.000, a Transbaikàlia, organitzaren un regiment cosac.

Durant el segle xix, els russos penetraren al seu territori i hi fundaren ciutats com Krasnoiarsk, Khabàrovsk i d'altres el 1858. El 1856, Matthias Castrén els va fer una gramàtica (Grundzüge einer tungusischen sprachlere nebst kurzem worterverzeichniss) i algun recull de la seva rica tradició oral. El 1897, foren organitzats com a petita noblesa hereditària local 371 cosacs evenkis.

Durant dos segles, van patir els efectes de la colonització i la política de far west, primer tsarista i després soviètica, alcoholisme i degradació cultural. Per evitar-ho, el 1927 es va dur a terme una forta campanya de conscienciació política per reorganitzar-los sobre una base territorial, i les autoritats comunistes crearen, el 1930, el districte autònom dels evenki, però només comprenia el 20,3% dels evenki. El districte de Vitym-Olyokma, creat alhora, fou liquidat poc després. El 1920, eren el 28% cristians ortodoxos nominals, però encara practicaven el xamanisme. Posteriorment, patiren la col·lectivització i la russificació, que els ha dut a perdre la cultura pròpia.

La construcció proposada a l'inici del segle XXI de la presa hidroelèctrica del Tunguska Inferior a Sibèria amenaça d'inundar gran part dels territoris dels evenkis utilitzats com a pastures des de temps immemorial. La mesura ha estat qualificada de genocidi per les associacions oposades i els experts legals.^[10] Els evenkis han sabut atreure suport a la seva causa i han aconseguit aturar el projecte; el suport ha vingut dels grups ecologistes, dels defensors de les minories, i dels experts legals internacionals; un d'aquests, Dmitriy Verkhoturov, afirmà que la convenció de les Nacions Unides contra el genocidi del 1948 defineix com a tal totes les accions comeses amb intenció de destruir en tot o en part un grup nacional, ètnic o religiós, i que privar un poble de les condiciones necessàries per viure en el seu model cau dins aquest terme.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Evenkis

• El Llibre Roig dels Pobles de l'Imperi Rus