Blaxploitation

La blaxploitation és un corrent cultural i social propi del cinema dels Estats Units dels anys 1970 que va revalorar la imatge dels afroamericans atorgant-los papers dignes i de primer nivell, i no només secundaris. La paraula és la contracció, en forma de mot creuat, de les paraules «black» (que significa negre) i «explotació». Es parla, a vegades de blaxplotation, contracció de «black» i de «plot» (l'argument d'una pel·lícula).

Les pel·lícules d'aquest corrent només contractaven persones afroamericanes i s'adreçaven a la mateixa comunitat sobre temes que els afectaven utilitzant tots els estereotips possibles. Tots els gèneres cinematogràfics de moda durant els anys 1970 van estar barrejats amb la blaxploitation. Ja fossin les pel·lícules policíaques (trilogia de Shaft) o investigacions per detectius privats (Les nits roges de Harlem), el cinema de terror (Blacula, Abby), les arts marcials (Black Belt Jones de Robert Clouse), el pèplum (The Arena de Steve Carver), el western (Boss Nigge), l'espionatge (Cleopatra Jones de Jack Starrett), la pel·lícula sobre política compromesa (The Spook Who Sat by the Door d'Ivan Dixon) o el còmic (Uptown Saturday Night). Aquestes pel·lícules eren molt apreciades per la comunitat negra perquè mostraven actors afroamericans en situacions d'homes orgullosos i lliures, persones de raça negra que plantaven cara a l'establishment. En moltes pel·lícules blaxploitation el personatge negre s'associava al bé i el blanc al mal. Va ser un gènere que es va contraposar a les pel·lícules de Hollywood dels anys 1930, 1940 o 1950, que mostraven els afroamericans només en papers de cabaret, servidors, bandits o esclaus. Les pel·lícules de la blaxploitation buscaven també donar una imatge de com era la vida dels afroamericans i les seves lluites. Quan el personatge era un home, en moltes pel·lícules com Black Caesar, la mare tenia un lloc important en la vida del personatge, per un problema persistent heretat de l'esclavatge en els barris negres als anys 70, ja que molts pares abandonaven el nen a la seva mare. Les pel·lícules de la blaxploitation reflectien aspiracions dels negres als drets cívics i també les seves dificultats, com la prostitució, la droga, la corrupció, el racisme per part de la policia, les violacions, etc.

La primera pel·lícula del moviment, Sweet Sweetback's Baadasssss Song, va ser rodada l'any 1971 per Melvin Van Peebles. Aquesta pel·lícula «100% negra» va tenir un taquillatge de més de 15 milions de dòlars, una xifra molt rellevant per una producció independent d'un pressupost de 150.000 dòlars. El mateix any, va estrenar-se Shaft, les nits roges de Harlem, aquesta vegada produïda per un gran estudi però sempre dirigida per una persona negra, Gordon Parks (fotògraf i periodista). Shaft va ser un èxit gràcies, en part, a la música original de la pel·lícula d'Isaac Hayes.^[1] Una gran majoria de les pel·lícules de blaxploitation eren de qualitat més aviat mediocre, sovint violentes i plenes de clitxés i prejudicis: parlaven de prostitutes, de camells, d'assassins en el ghetto. Tots aquests estereotips són avui represos en el gangsta rap, com per exemple el raper Snoop Dog fortament influït per Rudy Ray Moore.^[2]

A banda de la temàtica, cada pel·lícula era l'ocasió de proporcionar una banda original de gran qualitat. Tots els grans músics negres dels anys 1970 van mostrar els seus talents: James Brown (Black Caesar), Curtis Mayfield (Superfly, Short eyes), Isaac Hayes (Les nits roges de Harlem), Johnny Pate (Bucktown), Marvin Gaye (Disturbe Man), Norman Whitfield (Why Wash), Edwin Starr (Hell Up in Harlem), Roy Ayers (Coffy, la pantera negra de Harlem), J.J. Johnson (Cleopatra Jones), Willie Hutch (El Mac), Herbie Hancock (The Spook Who Sat by the Door), Barry White (Together Brothers), entre altres.

Algunes d'aquestes pel·lícules eren a vegades dirigides per persones blanques (Larry Cohen a Black Caesar) i moltes van ser produïdes per blancs, cosa que va empènyer associacions afroamericanes a rebutjar-les. Per la sobreproducció, el públic se'n va acabar cansant i a final dels anys 70 el gènere va caure en desús.

Algunes icones del cinema de blaxploitation són Pam Grier (a Jackie Brown), Jim Kelly (vist a Operació Dragon, de Bruce Lee), Rudy Ray Moore i Fred Williamson.

El gènere va tenir una gran influència sobre alguns realitzadors contemporanis. Així, Quentin Tarantino els ha retut homenatge en les seves pel·lícules, principalment a Jackie Brown però també a Kill Bill part 1 amb l'ús de la música de la pel·lícula Truck Turner & Cia i altres.

El 2009, la pel·lícula Black Dynamite parodia les pel·lícules de blaxploitation.

Paral·lelament a la blaxploitation en el cinema, un moviment similar es va donar en l'univers del còmic amb personatges com:

• La pantera negra (Stan Lee i Jack Kirby), que apareix el 1966 a Fantastic Four
• Le Faucon a Captain America, el 1969
• Luke Cage a Luke Cage, el 1972
• Black Lightning (1977, DC Comics)
• John Stewart (Green Lantern volum 2, 87, desembre 1971)

Influències i referències a la blaxploitation en la cultura popular:

L'any 2015, el raper Snoop Dogg va reviure en el clip de la peça "So Many Pros", els cartells de pel·lícules de la Blaxploitation.

True Romance, Viure i deixar morir (una aventura de James Bond, encarnat per Roger Moore, fortament marcada per la Blaxploitation), Austin Powers in Goldmember, Training Day, SuperGrave, Jackie Brown, Kill Bill, American Gangster, Inglourious Basterds, i més recentment Django Unchained.

• Aqua Teen Hunger Force personatge de Boxy Brown.
• Drawn Together personatge de Foxxy Love.
• Les Griffin Temporada 7 episodi 1 Love Blactually
• The Boondocks
• Cowboy Bebop

• Fatal Fury personatge de Duck King.
• Max Payne 2: The Fall of Max Payne
• The Walking Dead de Telltale, on l'heroi Lee és afroamericà.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blaxploitation

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

(anglès)

• 1993: Framing Blackness: The African American Fitxer in Film de Ed Guerraro (Temple University Press)
• 1995: That's Blaxploitation!: Roots of the Baadasssss 'Tude (Rated X by an All-Whyte Jury) de Darius James (St. Martin's Griffin)
• 1997: Who Stole the Soul?: Blaxploitation Echoed in the Harlem Renaissance de Brian Dorsey (Institut F'Ur Anglistik Und Amerikanistik)
• 1998: What It Is… What It Was!; The Black Film Explosion of the '70s in Words and Pictures de Andres Chavez, Denise Chavez, Gerald Martinez (Miramax Books)
• 1998: The Superfly Guide to Blaxploitation Movies de Alan McQueen & Martin McCabe (Titan Books)
• 2001: Blaxploitation Cinema de Dr. Mikel J. Koven (Pocket Essentials)
• 2006: Women of Blaxploitation: How the Black Acció Film Heroine Changed American Popular Culture de Yvonne D. Sims (McFarland & Company, Inc.)
• 2007: Blaxploitation Films of the 1970s: Blackness and Gènere de Novotny Lawrence (Routledge)
• 2007: The Notorious Phd's Guide to the Super Fly '70s de Todd Boyd (Broadway edition)
• 2008: Blaxploitation Cinema: The Essential Reference Guide de Josiah Howard (FAB Press)
• 2008: "Baad Bitches" and Sassy Supermamas: Black Power Acció Films de Stéphane Dunn (University of Illinois Press)
• 2009: Reflections on Blaxploitation: Actors and Directors Speak de David Walker, Andrew J. Rausch, Chris Watson (The Scarecrow Press, Inc)
• 2009: Jack Hill: The Exploitation and Blaxploitation Master, Film by Film de Calum Waddell (McFarland & Company, Inc.)
• 2009: BadAzz MoFo's Book of BLAXPLOITATION, Volume One de David Walker (Drapetomedia)
• 2010: Blaxploitation Films de Mikel J. Koven (Oldcastle Books)

(francès)

• 2008: Blaxploitation, 70's Soul Fever. Sévéon, Julien. Bazaar & Compagnie. Paris, 2008
• 2007: Mad Movies, Hors-sèrie spécial Grinhouse (cinema d'exploitation), juny 2007.