A les eleccions europees del juny la qüestió migratòria ocuparà un lloc desmesurat a les campanyes electorals, que no es correspon amb l’impacte real que té en la vida quotidiana de la gran majoria de la població. Les conseqüències negatives, encara que fossin certes –que no ho són–, quedarien molt lluny de la importància que tenen qüestions com la desigualtat creixent i l’existència de treballadors pobres , la transició energètica justa o la falta d’habitatge.
Per això, és oportú parlar del tema per evitar inquietuds i patiments gratuïts, tant a la població immigrant com a la ciutadania dels països d’acollida. Els últims anys, a Europa han augmentat els recels, la xenofòbia i els partits d’extrema dreta. A aquesta actitud defensiva obeeix el recent pacte comunitari de migració i asil, que té com a mèrit principal el d’existir i que homogenitza les condicions d’asil i estableix un sistema modest de solidaritat obligatòria flexible. El contingut, lamentablement, queda lluny del que el seu ambiciós enunciat suggeriria.
La regularització per arrelament i el padró d’habitants són singularitats úniques a Europa
En aquest context, quina és la situació al nostre país? El que les enquestes indiquen és que la immigració no apareix entre les primeres preocupacions del ciutadà. De fet, està estesa l’opinió que, a Espanya, es gestiona “més bé” el fenomen que a la majoria dels seus socis europeus. A què es deu aquesta diferència? En primer lloc, a raons històriques i culturals, de la nostra relació amb l’altre, amb l’ estrany , que donen lloc a un cert igualitarisme antropològic, i també a singularitats del colonialisme espanyol com la Legislació de les Índies, les prèdiques de Bartolomé de las Casas o les reduccions jesuítiques al Paraguai.
Altres singularitats més pròximes en el temps, úniques a Europa, serien el padró d’habitants i la regularització per arrelament. L’empadronament té un caràcter obligatori, per a l’ajuntament i per al mateix ciutadà, sigui quina sigui la situació que tingui. Això permet a l’ajuntament conèixer quina és la seva població; al ciutadà, fins i tot si és un immigrant irregular, li permet accedir a les prestacions bàsiques, especialment, sanitat i educació. D’aquesta manera, es respecten les normes vigents (en particular la Convenció dels Drets del Nen) i es proporciona a les persones immigrants un primer reconeixement de la seva condició de veí (no de votant).
D’altra banda, la regularització per arrelament, fruit d’una esmena que Convergència i Unió va introduir a la llei d’Estrangeria del 2000, permet un flux continuat d’obtenció de permisos de treball i residència per part de persones amb tres anys d’ estada, sense incidents, al país.
Encara que queda feina per fer, hi ha altres factors que han contribuït a un grau d’inclusió més gran de la població estrangera: des de l’actitud de les esglésies, que han fomentat l’acollida i el diàleg interreligiós, fins a l’actuació dels sindicats, que abans del 2000 ja havien creat organitzacions d’informació i suport als immigrants, també úniques a Europa, passant per la identificació amb clubs de futbol com el Barça o l’ Atlètic de Madrid. I sobretot, perquè a Espanya es va començar a legislar sobre acollida, integració i ciutadania – Andalusia, Catalunya, Govern central– amb més diligència que a cap altre territori europeu quan el fenomen migratori va començar a emergir als seus països.
Caldria afegir-hi la feina quotidiana de múltiples entitats i persones que contribueixen a transmetre respecte i a construir cohesió social. I dues últimes dades rellevants: la primera, que hem anat assumint, en particular l’administració local, el mètode intercultural de gestió de la immigració, basat en la igualtat de drets i deures, el respecte a la diversitat i la interacció positiva. La segona dada, amb data de caducitat , és que encara existeixen espanyols que han viscut algun procés migratori i que tenen una capacitat especial per empatitzar amb els nous veïns, que sovint tenen unes vivències sorprenentment coincidents.
En el supòsit que, efectivament, el nostre país tingui la fortuna de gestionar millor la immigració, quina és la resposta de la població immigrant? En general, el tipus de relació predominant és la coexistència, al davant de la convivència i clarament per sobre de l’hostilitat, alhora que raonablement lluny del conflicte, que continua contingut. Igualment, s’identifiquen sentiments de pertinença a la societat d’acollida, compatibles amb les identitats d’origen i creixents en funció de la proximitat (barri, municipi, comunitat autònoma...). Un indicador d’inclusió social interessant és que el percentatge de donacions d’òrgans procedents de persones immigrants supera consistentment el 10%, una altra singularitat a escala europea, tot i les diferències culturals i religioses que acompanyen la vivència de la mort, que no impedeixen un comportament anàleg al de la població autòctona.
Per concloure, una observació sociològica : a diferència que en altres països europeus, la celebració dels Mundials de futbol no va produir a Espanya situacions conflictives (per més que hi hagués algun intent minoritari de provo- car-les). En qualsevol cas, l’experiència posa de manifest que, per construir cohesió social, no n’hi ha prou amb legislar ( França, per exemple, acaba d’aprovar la llei d’ Immigració número 30 des del 1980). El més important és estimular el respecte mutu, el reconeixement i la plena igualtat de drets i obligacions.
Lee también
