What do you think?
Rate this book
L'escuma
El Juli sempre ha tocat el violoncel, però darrerament no és capaç de recordar les notes. Tampoc alguns fets importants del passat i encara menys el dia a dia. La Lucía és una astrofísica especialitzada en forats negres que es debat entre una pèrdua que li ha encallat la vida i la possibilitat d'un nou futur. I la Blanca i l'Esteve viuen, com poden, entre l'oblit i el record, l'esperança pels dies que vindran i el camí que queda per recórrer. I per sobre de tots ells, hi ha el Sergi, una estrella potent i vital, que un dia va col·lapsar i els va arrossegar a un espai negre i profund d'on res no pot escapar-se, ni tan sols la llum.
En aquesta obra musical i delicada, Helena Guilera ens ofereix una història coral sobre els cossos i l'amor. Un text que relata com som de pròxims a les forces de l'Univers, tot sovint sense saber-ho. I ens explica com aquestes ens poden arribar a definir, tot i que les considerem llunyanes i inabastables.
En aquesta obra musical i delicada, Helena Guilera ens ofereix una història coral sobre els cossos i l'amor. Un text que relata com som de pròxims a les forces de l'Univers, tot sovint sense saber-ho. I ens explica com aquestes ens poden arribar a definir, tot i que les considerem llunyanes i inabastables.
- GenresFiction
248 pages, Paperback
Published August 29, 2022
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 24 of 24 reviews
August 20, 2023
Escrita amb puresa i un estil lingüístic únic. El que més m’ha sorprès és l’utilizació de múltiples fenòmens físics, molts dels quals al capdavant de la recerca actual, per descriure sentiments, emocions i malalties humanes. Estan escrits amb un llenguatge gens tècnic però sí molt precís que és nou per mi. M’ha sorprès tant que només ho puc entendre si darrere hi ha no només una habilitat genial d’utilitzar la llengua, sinó també uns coneixements profunds sobre la física. És evident que l’autora domina el primer requisit, però sense estudis avançats en física, molta bona feina ha hagut de fer per escriure d’aquesta manera. Altres autors haurien d’aprendre.
April 10, 2024
Bufff, no ho sé, no ho sé, no ho sé... Fa coses molt bé, com tot el món de l'astrofísica relacionat amb els personatges, però crec que no acaba de saber ben bé cap a on vol anar. Està molt ben escrit, és bo de seguir, però, per qualque motiu, no m'ha acabat d'interessar gaire.
October 9, 2022
Vaig agafar el tema de l’astrofísica i els forats negres amb certa precaució. Però m’ha paregut un bon embolcall per entendre la constel•lació de personatges.
En algun moment de la primera part, la trama m’ha semblat massa fragmentada i m’he perdut una mica. Però, després s’adreça i, en general, l’escriptura d’Helena llisca, modula els registres i usa la metàfora sense perdre’s en l’excès. I sempre, latent, la seua passió per la música.
No hi busqueu massa acció ni grans revelacions. A mi, m’ha donat plaer lector i m’ha fet pensar en com de prop se troben l’estigma de la malaltia i la idealització del do.
En algun moment de la primera part, la trama m’ha semblat massa fragmentada i m’he perdut una mica. Però, després s’adreça i, en general, l’escriptura d’Helena llisca, modula els registres i usa la metàfora sense perdre’s en l’excès. I sempre, latent, la seua passió per la música.
No hi busqueu massa acció ni grans revelacions. A mi, m’ha donat plaer lector i m’ha fet pensar en com de prop se troben l’estigma de la malaltia i la idealització del do.
January 6, 2023
La veritat és que m'ha decepcionat. Pensava que una història sobre música i física m'havia d'encantar però no ha estat així :(. Cal tenir present el petit resum que hi ha a la portada per no perdre el fil del que s'explica a vegades.
La música pren poc protagonisme al llarg del relat i sovint sembla posada amb calçador. Pel que fa a la física, no m'agrada que s'expliqui en algunes ocasions en un context de classe d'universitat i d'altres a seques. Tampoc he acabat d'entendre el per què d'alguns personatges que podrien ser tranquil·lament prescindibles. En fi, potser tenia massa expectatives...
La música pren poc protagonisme al llarg del relat i sovint sembla posada amb calçador. Pel que fa a la física, no m'agrada que s'expliqui en algunes ocasions en un context de classe d'universitat i d'altres a seques. Tampoc he acabat d'entendre el per què d'alguns personatges que podrien ser tranquil·lament prescindibles. En fi, potser tenia massa expectatives...
March 25, 2024
M'he sentit abraçat per aquest llibre. Tot i que no domino gens els temes que presenta (la música clàssica, la física, la neurologia...), sap manegar-s'ho per a combinar justament la informació nova i la sabuda.
En la primera part, la incògnita que es teixeix sobre la interrelació de les dues històries resulta en un clímax per al lector quan es desvela el secret, que igualment es podia arribar a intuir. De les dues línies narratives, la que més em cridava l'atenció des del principi era la del Sergi, i a mesura que passaven les pàgines es notava que cobrava més protagonisme. Al capdavall, potser és més fàcil processar el passat —que ja no es pot canviar, inamovible— que no pas el futur —que és incert i atemoridor. Crec que es juga amb bon criteri amb la concepció de la bipolaritat —entesa, sí, com una malaltia, però també com a multifacetisme—: el Sergi té dues cares, però ben vist el seu pare també (Juli, nen-ancià o l'Altre). En la segona part, realment no s'avança argumentalment, però entenc aquesta decisió perquè la història no requereix acció sinó més aviat reflexió i introspecció.
Pel que fa a la redacció, ha estat interessant d'endinsar-se en una novel·la que no marca explícitament les intervencions dels diàlegs, que barreja primeres, segones i terceres persones, o que inclou anecdòticament fragments en anglès, castellà o italià, segons el cas. Es construeixen metàfores potents sobre l'estat sentimental dels personatges basant-se en teoria musical o física, expressada amb llenguatge tècnic. S'utilitza un registre col·loquial en la interacció entre personatges joves, també dialectalismes balearicomorfs —imitant algun poble costaner de parlar salat— fins i tot un xat en l'etapa moderna. He de dir, en aquest sentit, que m'ha impressionat com en poques línies cada capítol em reubicava temporalment i espacialment, tenint en compte que era un viatge constant com una baldufa i que hi havia salts endavant i salts enrere també respecte del temps intern de cada part del binomi de la novel·la.
Realment m'ha corprès la perspectiva de l'Esteve, havent «conegut» son pare i sabent tot el que comporta la seva vida de frenesí, com també m'han impactat les escenes de solitud de la Lucía i la del suïcidi del Sergi. Crec que és una història familiar difícil d'entomar però alhora important de recordar.
Com a punt negatiu, crec que el títol no reflecteix gaire bé el contingut del llibre: la mar no és gaire present en cap de les dues parts, tot i que s'esmenta. Potser, arrepenjant-me dels forats negres i les notes negres, hauria tirat pel color com a tal, tot i que potser seria menys cridaner. En tot cas, no acaba de fer-me el pes el títol que té.
Ara bé, l'epíleg és la cosa més ben feta del món. No només perquè com a lector albires de lluny el futur que li espera a l'hereu de tota la història sinó perquè finalment pots apreciar el començament de tot l'enrenou a través dels ulls innocents d'un Sergi i una Lucía enamorats de bell antuvi. Era un moment que durant la lectura m'havia demanat si ens el regalaria l'autora, i per a mi ha estat la cirereta del pastís despr��s d'afartar-nos de melancolia i incertesa, sobretot. En general es pot dir que aquest llibre és una delícia.
En la primera part, la incògnita que es teixeix sobre la interrelació de les dues històries resulta en un clímax per al lector quan es desvela el secret, que igualment es podia arribar a intuir. De les dues línies narratives, la que més em cridava l'atenció des del principi era la del Sergi, i a mesura que passaven les pàgines es notava que cobrava més protagonisme. Al capdavall, potser és més fàcil processar el passat —que ja no es pot canviar, inamovible— que no pas el futur —que és incert i atemoridor. Crec que es juga amb bon criteri amb la concepció de la bipolaritat —entesa, sí, com una malaltia, però també com a multifacetisme—: el Sergi té dues cares, però ben vist el seu pare també (Juli, nen-ancià o l'Altre). En la segona part, realment no s'avança argumentalment, però entenc aquesta decisió perquè la història no requereix acció sinó més aviat reflexió i introspecció.
Pel que fa a la redacció, ha estat interessant d'endinsar-se en una novel·la que no marca explícitament les intervencions dels diàlegs, que barreja primeres, segones i terceres persones, o que inclou anecdòticament fragments en anglès, castellà o italià, segons el cas. Es construeixen metàfores potents sobre l'estat sentimental dels personatges basant-se en teoria musical o física, expressada amb llenguatge tècnic. S'utilitza un registre col·loquial en la interacció entre personatges joves, també dialectalismes balearicomorfs —imitant algun poble costaner de parlar salat— fins i tot un xat en l'etapa moderna. He de dir, en aquest sentit, que m'ha impressionat com en poques línies cada capítol em reubicava temporalment i espacialment, tenint en compte que era un viatge constant com una baldufa i que hi havia salts endavant i salts enrere també respecte del temps intern de cada part del binomi de la novel·la.
Realment m'ha corprès la perspectiva de l'Esteve, havent «conegut» son pare i sabent tot el que comporta la seva vida de frenesí, com també m'han impactat les escenes de solitud de la Lucía i la del suïcidi del Sergi. Crec que és una història familiar difícil d'entomar però alhora important de recordar.
Com a punt negatiu, crec que el títol no reflecteix gaire bé el contingut del llibre: la mar no és gaire present en cap de les dues parts, tot i que s'esmenta. Potser, arrepenjant-me dels forats negres i les notes negres, hauria tirat pel color com a tal, tot i que potser seria menys cridaner. En tot cas, no acaba de fer-me el pes el títol que té.
Ara bé, l'epíleg és la cosa més ben feta del món. No només perquè com a lector albires de lluny el futur que li espera a l'hereu de tota la història sinó perquè finalment pots apreciar el començament de tot l'enrenou a través dels ulls innocents d'un Sergi i una Lucía enamorats de bell antuvi. Era un moment que durant la lectura m'havia demanat si ens el regalaria l'autora, i per a mi ha estat la cirereta del pastís despr��s d'afartar-nos de melancolia i incertesa, sobretot. En general es pot dir que aquest llibre és una delícia.
This entire review has been hidden because of spoilers.
April 16, 2024
M’he perdut en bastants moments. Tampoc no he connectat gaire amb lo que contava. Quant a ses referències, a vegades me demanava si realment aportaven o eren lluïment. Això sí, cap a nes final m’ha anat interessant més. Llàstima que quan hi he arribat ja l’havia donat un poc per perdut.
January 22, 2023
No m'he sentit atret per la història i l'he abandonat.
April 3, 2024
tot lo de física i música m'ha sobrat molt
September 15, 2022
3,25/5
March 20, 2024
Aii, no estic acostumada a llegir llibres així i aquest es molt particular, al principi m'ha costat enganxar-me. Però després m'he enganxat amb els personatges i la tendresa i tal com està escrit, dur però bonic.
March 5, 2023
he de dir que el motiu de les dues estrelles és perquè no he seguit el fil de la història durant els tres mesos que he fet durar el llibre. tot i així, com amb tot, m'enduc moltes frases boniques que volia deixar escrites aquí.
Que el món està fet d’espais forans que fan esclatar les paraules i el temps quotidià en mil bocins. Que cremar vol dir emetre llum i calor, i que el cervell envelleix, es deteriora i s’aprima com el final d’una melodia. I que hi ha pors que són el reflex d'altres pors, i s’acostarien més l’un a l’altre, així, a poc a poquet, primer les espatlles i després les mans que es freguen i mira, ara s’agafen, i més encara, els ulls s’enfronten i els nassos piquen i finalment les panxes s’abracen. I que la tensió acaba sotmentent l’equilibri.
Que el problema dels desitjos més grans és que venen acompanyats de les més grans pors, i de vegades fa por entrar i trobar i arrosseguem pors gastades. Que la por no estalvia dolors, només els congela, annul·la el moviment.
Que no es pot aprendre de l’impacte; l’assimilació demana distància. I parla de la impotència de trobat-se davant d’una realitat que s’afirma i s’anul·la al mateix temps.
Què ho fa, que passem pàgina? Qui ens força a canviar el rumb? i per què costa tant, això altre? Que no hi ha manera d’arribar al pas al La Major, la llum, que aquest matí és un nou dilluns i la casa és buida. I que hi ha llocs elementals impossibles d’habitar, i ara on havia crescut i no s’hi trobava. .
I posem paraules noves allà on les velles es van esgotar, que hi ha silencis opacs, preguntes sense aturador, ombres i siluetes en les coses, aquesta abscència a mitges i aquest enyor prohibit: Les coses que van passar entre A i B, i les que no.
Però els desitjos modulen i ha intentat despistar-se la culpa. Que el seu amor va ser de nit; en un llit sense llençols i amb la pluja contra el vidre. Sense llum d’estel ni de lluna ni de llar ni de peu. Un ajuntar-se curt, lògic, magnètic, megalític. Va ser un amor trist, com a propar-se, col·lidir i aniquil·lar-se. I no va ser més.
Que això de tenir molta gent ho fa tot més bonic però també més complicat i que és impossible no tenir un efecte sobre les persones: per bé i per mal el tenim sempre.
Que la història també està feta de cartes i de fotos antigues, i de la roba vella que penja a l’armari d’una habitació de casa els avis, i de l’olor que fa, olor d’abans. I que la música és un lloc feliç, refugi que res pren ni res demana.
Que hi ha ecos d’acords irresolts, enyor de coses ocultes, amors vaporosos i temps comprimit en el detall. Com si la realitat es pogués vèncer sumant capes de pell. Que sabia fer melodies i lletres i sabia cantar-les i que tothom les entengués. I aquella nit va tornar al seu pis i va fer la cançó de les coses boniques: de les hores i els dies i les paraules i les persones i el fum i la pena i de totes les coses. Totes, boniques.
I que immortal és qui no sap que s’ha de morir, les plantes, els animals, els bebès (…) I un dia la descobrim propia, la mort: pertot i per sempre.
I molts paral·lelismes entre la ciència i la música: que no pensis, canta, que de vegades esquiva tolls de pentagrames. Que sap que encara que a vegades sembla que les veus xoquin o es trepitgin, totes són certes perquè totes duen l’univers a dins. I la llum s’escola per les escletxes de la persiana abaixada i esclata a través de la cortina de fil.
Que és ben cert que l’univers podria ser un llençol, ample i blanc, desplegat del tot. Fils de temps agafats a fils d’espai, com dits entrellçats formant creus que són una xarxa. Que cada creu és un lloc en el temps i una estona d’espai: un bocí d’univers.
Intuir el llençol, la seva vastitud i la seva irregularitat, és assumir el món i gairebé entendre’l; que la geometria de l’univers és arrissada, helicoidal com la closca d’un cargol marí.
Mentrestant, entremig busca versets, i l’hivern s’haurà exhaurit i, tot d’una, primavera.
Que el món està fet d’espais forans que fan esclatar les paraules i el temps quotidià en mil bocins. Que cremar vol dir emetre llum i calor, i que el cervell envelleix, es deteriora i s’aprima com el final d’una melodia. I que hi ha pors que són el reflex d'altres pors, i s’acostarien més l’un a l’altre, així, a poc a poquet, primer les espatlles i després les mans que es freguen i mira, ara s’agafen, i més encara, els ulls s’enfronten i els nassos piquen i finalment les panxes s’abracen. I que la tensió acaba sotmentent l’equilibri.
Que el problema dels desitjos més grans és que venen acompanyats de les més grans pors, i de vegades fa por entrar i trobar i arrosseguem pors gastades. Que la por no estalvia dolors, només els congela, annul·la el moviment.
Que no es pot aprendre de l’impacte; l’assimilació demana distància. I parla de la impotència de trobat-se davant d’una realitat que s’afirma i s’anul·la al mateix temps.
Què ho fa, que passem pàgina? Qui ens força a canviar el rumb? i per què costa tant, això altre? Que no hi ha manera d’arribar al pas al La Major, la llum, que aquest matí és un nou dilluns i la casa és buida. I que hi ha llocs elementals impossibles d’habitar, i ara on havia crescut i no s’hi trobava. .
I posem paraules noves allà on les velles es van esgotar, que hi ha silencis opacs, preguntes sense aturador, ombres i siluetes en les coses, aquesta abscència a mitges i aquest enyor prohibit: Les coses que van passar entre A i B, i les que no.
Però els desitjos modulen i ha intentat despistar-se la culpa. Que el seu amor va ser de nit; en un llit sense llençols i amb la pluja contra el vidre. Sense llum d’estel ni de lluna ni de llar ni de peu. Un ajuntar-se curt, lògic, magnètic, megalític. Va ser un amor trist, com a propar-se, col·lidir i aniquil·lar-se. I no va ser més.
Que això de tenir molta gent ho fa tot més bonic però també més complicat i que és impossible no tenir un efecte sobre les persones: per bé i per mal el tenim sempre.
Que la història també està feta de cartes i de fotos antigues, i de la roba vella que penja a l’armari d’una habitació de casa els avis, i de l’olor que fa, olor d’abans. I que la música és un lloc feliç, refugi que res pren ni res demana.
Que hi ha ecos d’acords irresolts, enyor de coses ocultes, amors vaporosos i temps comprimit en el detall. Com si la realitat es pogués vèncer sumant capes de pell. Que sabia fer melodies i lletres i sabia cantar-les i que tothom les entengués. I aquella nit va tornar al seu pis i va fer la cançó de les coses boniques: de les hores i els dies i les paraules i les persones i el fum i la pena i de totes les coses. Totes, boniques.
I que immortal és qui no sap que s’ha de morir, les plantes, els animals, els bebès (…) I un dia la descobrim propia, la mort: pertot i per sempre.
I molts paral·lelismes entre la ciència i la música: que no pensis, canta, que de vegades esquiva tolls de pentagrames. Que sap que encara que a vegades sembla que les veus xoquin o es trepitgin, totes són certes perquè totes duen l’univers a dins. I la llum s’escola per les escletxes de la persiana abaixada i esclata a través de la cortina de fil.
Que és ben cert que l’univers podria ser un llençol, ample i blanc, desplegat del tot. Fils de temps agafats a fils d’espai, com dits entrellçats formant creus que són una xarxa. Que cada creu és un lloc en el temps i una estona d’espai: un bocí d’univers.
Intuir el llençol, la seva vastitud i la seva irregularitat, és assumir el món i gairebé entendre’l; que la geometria de l’univers és arrissada, helicoidal com la closca d’un cargol marí.
Mentrestant, entremig busca versets, i l’hivern s’haurà exhaurit i, tot d’una, primavera.
September 10, 2022
Una novela curiosa. Mezcla de Personajes entorno a dos enfermedades comunes pero duras. La parte explicativa sobre astrofísica es bastante amena, pero no liga con la mezcla. Se trata de fragmentos directament recortados de una clase universitaria. Demasiado académica esta parte. La narración que dibuja los distintos personajes es bastante poética pero se desarrolla en una atmósfera un poco gris y deshilachada lo que crea confusión al lector. El motivo de la ausencia de Sergi, su muerte después de su enfermedad y la metáfora del agujero negro, caída hacia adentro. Todo esto està muy bien pero no se explota este eje principal lo suficiente. Digamos que el libro tiene ingredientes para ser una sabrosa salsa, pero que no se han ligado y emulsionado lo suficiente. El lector tiene que hacerse su propia salsa cuando lo que quiere es mojar pan en ella desde las primeras paginas. Una segunda lectura será indispensable para identificar detalles ocultos en la niebla.
December 22, 2022
M’encanta com l’autora deforma les paraules per encabir-les en la manera de veure el món dels diferents personatges.
Parla de la física des d’un punt molt metafòric, que, a vegades, fa algunes escenes un pèl inversemblants. Però a part d’això, ens mostra una física delicada i molt ben estudiada per part de l’autora.
Destacaria sobretot la manera de tractar les malalties mentals, la confusió en la que se sotmeten les paraules per transmetre sensacions molt ben construides. I escenes absolutament precioses.
Molt molt molt molt agradable de llegir. Per un dia tranquil al mar, escoltant les onades o simplement pensant en l’escuma.
Parla de la física des d’un punt molt metafòric, que, a vegades, fa algunes escenes un pèl inversemblants. Però a part d’això, ens mostra una física delicada i molt ben estudiada per part de l’autora.
Destacaria sobretot la manera de tractar les malalties mentals, la confusió en la que se sotmeten les paraules per transmetre sensacions molt ben construides. I escenes absolutament precioses.
Molt molt molt molt agradable de llegir. Per un dia tranquil al mar, escoltant les onades o simplement pensant en l’escuma.
Read
May 25, 2023Novel·la d'Helena Guilera de trama inconnexa, però de lectura interessant i suggeridora. El músic que no recorda cap nota, la física especialitzada en forats negres, l'home magnètic que arrossega tothom als espais negres. Els temps, els espais i els febles lligams de la vida, col·locats sota tot el que s'amaga sota l'escuma.
També al meu blog «Prop de l'Onyar»: https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
També al meu blog «Prop de l'Onyar»: https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
April 26, 2023
Rodó, perfectament dibuixat, sense fissures. Com pinta els personatges i les relacions que s'estableixen entre ells, com va cosint la història, ensenyant les cartes a poc a poc i amb pols ferm. Molt ben cuidat, poètic. Absolutament recomanable. És un gust descobrir autors nous, joves, amb tant talent.
January 14, 2023
Al principi em va costar entrar-hi, perquè em feia la sensació que no estava entenent bé el llibre, però a mida que l'he anat llegint m'ha agradat més i més. Tota l'obra forma un entramat molt bonic i emotiu: forats negres, música, pèrdues, desenganys, dolor, esperança... El recomano molt.
July 9, 2023
Tal volta amb una professora com la Lucía m’ hauria agradat l’astrofísica… historia sobre la pèrdua i la vida, sobre la memòria i la música… sobre la família i sobre l’AMOR en lletres majúscules… no hi ha cap forat negre que pugui engolir aquesta força…
May 28, 2024
Em va costar moltíssim entrar-hi, confonia personatges, em perdia en les històries.. Però per alguna raó vaig decidir continuar-lo i de cop, tot es posa a lloc, connectes amb els personatges i ara vols entendre'ls com no has fet fins ara.
June 29, 2024
Un descobriment. M'ha agradat molt com està construïda la historia i els salts temporals. Cal dir que la novel·la té molt mèrit ja que tracta temàtiques difícils i l'autora les resol amb molta delicadesa i sensibilitat. I està molt ben escrita!
January 16, 2024
Tot i que l'estructura m'ha encantat, els personatges no m'han arribat al cor.
September 10, 2024
La història i els personatges desprenen molta tendresa. Al principi pensava que costaria de seguir i entendre, però de seguida tot pren sentit i enganxa!
May 14, 2023
M'ha portat dos dies a assentar la lectura. Dos dies a veure com m'havia arrelat la història.
M'ha costat molt de llegir pels salts en el temps però m'ha calat.
M'ha costat molt de llegir pels salts en el temps però m'ha calat.
January 13, 2024
Una narració diferent, po��tica. Crec que tracta un tema important com les malalties mentals però per la manera com està escrita m'ha costat seguir la història. No estic gaire acostumada a aquest tipus de narrativa i per això no l'he pogut gaudir com segurament es mereix.
July 14, 2023
Hi ha parts escrites de la novel·la que m'han agradat moltíssim i són molt emotius.Penso que li falta algun element per acabar de lligar totes les històries, així com l'astrofísica amb la música, però en general el llibre és recomanable.
Displaying 1 - 24 of 24 reviews