Dramatúrgia

La dramatúrgia a les arts escèniques és la teoria general de les ciències de l'espectacle i alhora la creació d'un espectacle dramàtic. La dramatúrgia compon, estructura, organitza i estudia els mecanismes de comunicació entre l'escenari (els intèrprets, l'escenografia i la posada en escena en general) i el públic en un espectacle; inscrits en una cultura i temporalitat històrica determinades. En altres paraules, és l'estudi de la producció del sentit i manipulació dels signes teatrals d'una obra de teatre, d'un autor, d'un director, d'un grup de teatre, un gènere, una època, etc.^[1]

La dramatúrgia d'un espectacle inclou dues fases, una d'anàlisi i una altra de creació. Els crítics de teatre només activen la primera mentre que els creadors -intèrprets, tècnics, directors, escriptors i traductors- n'activen les dues.^[1]

Un dramaturg o autor teatral és un autor d'obres de teatre. L'autoria d'una obra teatral pot ser individual o col·lectiva, d'autors coneguts o anònima. La representació teatral és un art d'actuació i no d'escriptura, el text teatral pot perdurar en el temps però el teatre és efímer i instantani.

Els primers escriptors de textos dramàtics de què es té constància a la literatura occidental són els grecs, com ara Èsquil (L'Orestíada, Els set contra Tebes), Sòfocles (Antígona, Èdip Rei), Eurípides (Electra, Medea, Ifigènia a Aulis) i Aristòfanes (Plutus, Lisístrata, Les granotes, Els cavallers, Els núvols, Els ocells, La Pau).

Amb Sòfocles, es van introduir nombroses aportacions en la tècnica dramàtica. Les dues importants aportacions van ésser la introducció d'un tercer actor a l'escena, que permetia complicar notablement la trama i realçava el contrast entre els diferents personatges, i la ruptura de la moda de les trilogies, ja anteriorment imposada per Èsquil, que converteix cada obra en una unitat dramàtica i psicològica independent,i no en una part d'un mite o tema central.^[2]

Durant el segle xvii van destacar:

• Calderón de la Barca (La vida es sueño, El alcalde de Zalamea, La dama duende)
• Francesc Fontanella (Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia, Lo desengany)
• Ben Jonson (Volpone, L'alquimista, La dama magnètica)
• Lope de Vega (Fuenteovejuna, El perro del hortelano, El caballero de Olmedo, La dama boba)
• Christopher Marlowe (Dido, Queen of Carthage, The Jew of Malta, The Tragical History of Doctor Faustus, The Massacre at Paris)
• Molière (El malalt imaginari, Don Joan o el festí de pedra, Le bourgeois gentilhomme, El misantrop, El metge per força, L'avar)
• Tirso de Molina (El burlador de Sevilla y convidado de piedra, Don Gil de las calzas verdes, Los Amantes de Teruel)
• William Shakespeare (Hamlet, Romeu i Julieta, La feréstega domada, El somni d'una nit d'estiu, La tempesta, Juli Cèsar, El Rei Lear, Otel·lo)

Durant el segle xviii van destacar:

• Goethe (Faust, Ifigènia a Tàurida)
• Carlo Goldoni (L'hostalera, L'estiueig, El criat de dos amos)
• Joan Ramis (Lucrècia, Arminda, Rosaura)

Durant el segle xix van destacar:

• Gabriele d'Annunzio (Francesca da Rimini, La figlia di Jorio)
• Àngel Guimerà (Terra baixa, Mar i cel, Maria Rosa, Gal·la Placídia, La filla del mar, L'ànima morta, La sala d'espera, La boja, Rei i monjo, Judith de Welp)
• Ignasi Iglésias (La mare eterna, La llar apagada)
• Narcís Oller (Teatre d'aficionats, Renyines d'enamorats)
• Luigi Pirandello (Così è (se vi pare), Sei personaggi in cerca d'autore)
• Santiago Rusiñol (L'auca del senyor Esteve, L'alegria que passa)
• Serafí Pitarra (El vicari d'Olot, O rei o res)
• Frederic Pujulà i Vallès (El geni, El boig, Dintre la gàbia, La veu del poble, El poble de la veu)
• Anton Txékhov (La gavina, L'oncle Vània, Les tres germanes, L'hort dels cirerers)
• Emili Vilanova (Colometa la gitana, Qui... compra maduixes!)
• José Zorrilla (Don Juan Tenorio)

Durant el segle xx van destacar:

• Samuel Beckett (Tot esperant Godot, Happy Days, Eleutheria)
• Sergi Belbel (Minim-mal show, Elsa Schneider, Tàlem, Carícies, Després de la pluja, Morir, Homes, El temps de Plank, Forasters, A la Toscana)
• Josep Maria Benet i Jornet (Supertot, La desaparició de Wendy, Revolta de bruixes, E.R., L'habitació del nen)
• Bertolt Brecht (L'òpera dels tres rals, La Mare Coratge i els seus fills)
• Antonio Buero Vallejo (Historia de una escalera, El tragaluz, El sueño de la razón)
• Alejandro Casona (La dama del alba, La sirena varada, Nuestra Natacha)
• Lluïsa Cunillé (Barcelona, mapa d'ombres)
• Salvador Espriu (Antígona, Una altra Fedra, si us plau, La revolta dels sants)
• Carles Fages de Climent (El Bruel, La Dama d'Aragó)
• Dario Fo (Mort accidental d'un anarquista, Non si paga, non si paga!, L'anomalo Bicefalo)
• Feliu Formosa (L'encens i la carn, Cel·la 44, El miracle de la vaca cega)
• Jordi Galceran i Ferrer (El mètode Grönholm, Paraules encadenades)
• Federico García Lorca (La casa de Bernarda Alba, Yerma, Bodas de sangre)
• Adrià Gual (L'emigrant, Nocturn, Silenci, La pobra Berta)
• David Mamet (Sexual Perversity in Chicago, American Buffalo, Glengarry Glen Ross, Oleanna, Un matrimoni de Boston)
• Miguel Mihura (Tres sombreros de copa, Maribel y la extraña familia, Ninette y un señor de Murcia, El caso de la mujer asesinadita)
• Arthur Miller (Mort d'un viatjant, Tots eren fills meus, Del pont estant)
• Iris Murdoch (The Black Prince, The Servants)
• Baltasar Porcel (Els condemnats, La simbomba fosca, Els dolços murmuris del mar)
• Yasmina Reza (Conversations après un enterrement, Art, L'Homme du hasard)
• Mercè Rodoreda (Un dia, El Parc de les Magnòlies, El torrent de les flors, La senyora Florentina i el seu amor Homer, El maniquí)
• Josep Maria de Sagarra (El Cafè de la Marina, L'hostal de la Glòria, La corona d'espines, La perla negra, Un estudiant de Vic)
• Ricard Salvat i Ferré (Nord enllà, Ronda de mort a Sinera)
• George Bernard Shaw (Pigmalió, L'home del destí, El deixeble del diable, La casa dels cors trencats)
• Rodolf Sirera (El brunzir de les abelles, El triomf de Tirant, El verí del teatre)
• Tom Stoppard (Rosencrantz and Guildenstern Are Dead, Arcadia)
• Valle-Inclán (Luces de bohemia, Divinas palabras, Martes de Carnaval)
• Llorenç Villalonga (Fedra, Faust, Aquil·les o l'impossible, Els desbarats, Un estiu a Mallorca)
• Oscar Wilde (La importància de ser Frank, Salomé, Un marit ideal)
• Tennessee Williams (A Streetcar Named Desire, La gata sobre la teulada de zinc calenta, The Night of the Iguana, Suddenly Last Summer, Orpheus Descending)
• William Butler Yeats (Four Plays for Dancers, La comtessa Kathleen, Deirdre)

Les obres dramàtiques representen un conflicte humà, a partir de l'enfrontament de dues forces contraposades. Aquest conflicte ha de resoldre's a partir d'accions que el, o els, protagonista de l'obra duu a terme. Una vegada que el conflicte se soluciona, l'obra finalitza. A diferència dels textos narratius, les obres dramatúrgiques manifesten la seva riquesa a partir dels diàlegs i no necessiten a un narrador. En aquestes obres teatrals, la història es desenvolupa a partir de l'enllaç entre els diferents diàlegs.

Per a què una obra pugui classificar-se dins del gènere de la dramatúrgia ha de comptar amb una determinada estructura, en la qual es defineixen tres parts:

Exhibició del conflicte

Es presenten els personatges, l'escenari i la trama principal que serà el fil conductor de l'obra. El conflicte és l'eix fonamental d'una obra dramàtica, sense aquest no pot haver-hi drama. La presentació d'aquest varia segons l'obra, depenent de la visió del dramaturg pot realitzar-se:

• A partir d'un personatge, com si el problema fos una entitat dintre l'obra
• Des d'un punt de vista que escapi de les voluntats dels personatges de l'obra

Desenvolupament de l'acció

A mesura que avança l'obra, el conflicte adquireix més força i posa a prova els principis o les facultats dels personatges. També dota a l'obra del seu caràcter artístic. El pensament dramàtic, com a tal, sorgeix d'aquesta contraposició d'una realitat amb les idees dels personatges i la voluntat que aquests posin per a superar els obstacles de la realitat.

Desenllaç de l'acció

Quan el protagonista aconsegueix superar l'obstacle i ja no existeix el conflicte inicial, es dona per finalitzada l'obra. En alguns casos, qui desapareix no és el conflicte en si mateix sinó el protagonista de l'obra.

Encara que està fortament vinculada al teatre, la dramatúrgia també està present en el cinema i en la televisió. Això vol dir que un dramaturg pot ser autor de guions cinematogràfics i de llibrets de telenovel·la, per exemple.^[3]

El terme dramatúrgia també s'aplica a les tasques dels directors, creatius i altres tècnics teatrals. Per tant, es parla de la dramatúrgia del director, de l'il·luminador, de l'attrezzista o de l'escenògraf fent referència a la seva lectura particular del text dramàtic i la seva aplicació a l'escenari.^[4]

A Espanya, una sèrie d'estudiosos i filòlegs com Durán, Amador de Ríos o el propi Menéndez Pelayo van plantejar la necessitat de crear un projecte d'un Teatre Nacional capaç de desenvolupar un pont entre el els autors amateurs i el teatre burgés del seu temps. Més tard, ja entrat el S. XX, intel·lectuals i artistes com Rivas, Machado o Casona aborden la reflexió sobre com preservar la continuïtat d'aquest empeny de construcció històrica i cultural al marge de la seva impronta nacional-burgesa. Aquesta iniciativa és violentament avortada per la guerra civil.

Posteriorment, les condicions socials i polítiques del franquisme fan impossible qualsevol intent en aquest sentit. Així, per exemple, la prohibició i desatenció per raons ideològiques de l'obra de Valle-Inclán resulta, com diria ell mateix, paorosament significativa. Arriba la democràcia i amb ella un notable impuls en la vida escènica: es crea la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, el Centre Dramàtic Nacional i es duu a terme una ambiciosa modernització d'infraestructures i equipaments, tot això mentre es va diluint la censura. Tot i així, per evitar un delicat debat sobre escenes i identitats es deixa passar, una vegada més, l'oportunitat de realitzar un projecte cultural de gran envergadura sobre la literatura dramàtica espanyola. Aquest seguit d'omissions han comportant múltiples carències i difusions en l'escena espanyola, com l'escassetat d'estrenes del repertori espanyol en l'últim quart del S.XX. Com a conseqüència de tot això, ha faltat en l'escenari espanyol un decidit projecte institucional de protecció, impuls i desenvolupament d'aquest patrimoni.^[5]

• Teatre, obra teatral, espectacle dramàtic, lectura dramatitzada
• Drama, tragèdia i comèdia
• Gènere literari
• Tres unitats aristotèliques

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dramatúrgia