Vés al contingut

Flota de pi groga

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Bolet de pi)
Infotaula d'ésser viuFlota de pi groga
Hypholoma fasciculare Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Bolet
[[Fitxer:|Edibilitat|35px]]

Bolet tòxic

Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneFungi
ClasseAgaricomycetes
OrdreAgaricales
FamíliaStrophariaceae
GènereHypholoma
EspècieHypholoma fasciculare Modifica el valor a Wikidata
P.Kumm., 1871
Nomenclatura
BasiònimAgaricus fascicularis Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
Agaricus fascicularis
Psilocybe fascicularis
Agaricus elaeodes
Agaricus subviridis
Agaricus fascicularis subsp. megapotamicus
Agaricus sadleri
Clitocybe sadleri
Psilocybe subviridis
Psilocybe fascicularis var. pusilla
Psilocybe fascicularis var. armeniaca
Hypholoma elaeodes
Hypholoma subviride
Hypholoma megapotamicum
Hypholoma sulphureum
Hypholoma fasciculare var. pusillum
Hypholoma fasciculare var. luteolamellatum
Hypholoma fasciculare var. mitis
Hypholoma fasciculare var. obtusum Modifica el valor a Wikidata

La flota de pi groga[1][2] (Hypholoma fasciculare) és una flota pertanyent a la família de les estrofariàcies.

Morfologia

[modifica]
Flota de pi groga (Hypholoma fasciculare)

El barret (globós al començament) es desplega aviat amb un mamelló més o menys clar, i s'aplana al final. Es mostra prim i poc carnós. La cutícula, de color groc sofre a ocre, enrogeix amb l'edat (sobretot al centre) a causa de les espores que, abandonades pels exemplars que creixen al seu voltant, s'hi acumulen. El marge, molt fi, mostra en els exemplars joves restes fugaces de cortina.

  • Les làmines, fines i molt juntes, adnates, presenten una coloració groc sofre amb reflexos verds, molt característica. En la maduresa viren a color oliva, després a bru verdós.
  • La cama, prima, sinuosa, s'estira llargament en punta a la base. Groc sofre, es tenyeix de roig a la base. A la part superior, algunes restes de cortina blanquinoses formen una feble zona anular que es taca de bru porpra a causa de les espores.
  • La carn, poc densa, elàstica, fibrosa sobretot al peu, té una consistència robusta. Està tintada de groc sofre i de rogenc a la base del peu. Desprèn una olor desagradable de iode i té un sabor molt amarg.
  • Forma bonics ramells acolorits d'individus esvelts, amb làmines de color groc verd.[3]

Hàbitat

[modifica]

Molt estès, apareix en ramells voluminosos d'individus units pel peu. Els barrets grocs sofre recobreixen les soques, les arrels podrides i els troncs caiguts de frondoses i coníferes. És molt comú i, amb més o menys abundor, es pot trobar gairebé durant tot l'any, sobretot a la temporada de bolets.[3]

Comentaris

[modifica]

Es troba a Euràsia[4][5] (com ara, Andorra, Àustria, Bèlgica, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa, la Gran Bretanya, el territori de l'antiga URSS,[6] Grècia,[7][8] Turquia (Anatòlia),[9] l'Iran,[10] el Pakistan,[11] el Japó,[12] Malàisia i les illes Filipines), Amèrica[13][14][15] (Mèxic,[16] l'Argentina, el Brasil, el Canadà[17] i els Estats Units),[18][19][20][21][22][23][24][25] Austràlia, Nova Zelanda i les illes Hawaii.[26][27]

És molt amarg, lleugerament tòxic (els seus principals components tòxics, fasciculol E i fasciculol F,[28] són capaços de provocar gastroenteritis, vòmits, diarrees i convulsions), desprèn una olor desagradable i no és comestible. La seua amargantor evita que sovintegin els emmetzinaments, però, tot i així, no tothom n'està convençut i hom sospita que és al darrere d'algunes morts a la Xina.[3][29][30] Hypholoma capnoides és una mica menys prim que el bolet de pi i sovint s'hi confon. És menys estès, propi de soques de coníferes i forma ramells nombrosos. Es diferencia del seu parent sobretot per l'absència de coloració verd o groc sofre, el barret groc ocre a lleonat del centre i la carn, blanquinosa, de sabor dolç, comestible però sense valor. Hypholoma sublateritium és una espècie més robusta, de grandària mitjana, amb el barret típicament vermell maó, que s'apaga ràpidament. Se'l distingeix del bolet de pi pel marge, més clar, que presenta blens (vestigis de vel), sobretot en els joves, i les làmines, groc pàl·lid i després oliva, que es tornen d'un negre violeta al final.[3]

Comestibilitat

[modifica]

Ha estat emprat amb èxit com un tractament experimental per a desplaçar una malaltia micòtica comuna de les coníferes anomenada Armillaria solidipes.[31]

Referències

[modifica]
  1. Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia, Vol. I, p:137. El Papiol: efadós, 2021. ISBN 978-84-18243-12-7. 
  2. Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Jean-Louis Lamaison i Jean-Marie Polese, 2010. Atlas il·lustrat dels bolets. Madrid: Susaeta Ediciones, S.A. ISBN 9788467700350. Pàgs. 143-144.
  4. Nilsson, Sven & Persson, Olle, 1977. Fungi of Northern Europe 2: Gill-Fungi. Penguin, Nova York. ISBN 0140630066
  5. Schmid-Heckel, H., 1988. Pilze in den Berchtesgadener Alpen. Forschungsberichte Nationalpark Berchtesgaden 15: 1-136.
  6. Dudka, I.O., Heluta, V.P., Tykhonenko, Y.Y., Andrianova, T.V., Hayova, V.P., Prydiuk, M.P., Dzhagan, V.V. i Isikov, V.P., 2004. Fungi of the Crimean Peninsula. M.G. Kholodny Institute of Botany, National Academy of Sciences of Ukraine. 452 pàgines.
  7. Pantidou, M. E., 1973. Fungus-host index for Greece. Benaki Phytopathol. Inst., Kiphissia, Atenes. 382 pàgines.
  8. Zervakis, G., Dimou, D. i Balis, C., 1998. A check-list of the Greek macrofungi including hosts and biogeographic distribution: I. Basidiomycotina. Mycotaxon 66: 273-336.
  9. Demirel K., Uzun Y., Kaya A., 2004. "Some Poisonous Fungi of East Anatolia". Turk J Bot 28: 215–19. «PDF». Arxivat de l'original el 2005-05-05. [Consulta: 2 juny 2012].
  10. Asef Shayan, M.R., 2010. قارچهای سمی ایران (Qarch-ha-ye Sammi-ye Iran) (Els fongs verinosos de l'Iran). Iran shenasi. P. 214. ISBN 9789642725298
  11. Ahmad, S., Iqbal, S.H. i Khalid, A.N., 1997. Fungi of Pakistan. Sultan Ahmad Mycological Society of Pakistan. 248 pàgines.
  12. Kobayashi, T., 2007. Index of fungi inhabiting woody plants in Japan. Host, Distribution and Literature. Zenkoku-Noson-Kyoiku Kyokai Publishing Co., Ltd. 1227 págines.
  13. Shaw, C. G., 1973. Host fungus index for the Pacific Northwest - I. Hosts. Washington State Univ. Agric. Exp. Sta. Bull. 765: 1-121.
  14. Conners, I.L., 1967. An Annotated Index of Plant Diseases in Canada and Fungi Recorded on Plants in Alaska, Canada and Greenland. Res. Bra. Canada Dept. Agri. 1251: 1-381.
  15. Gilbertson, R.L. i Blackwell, M., 1985. Notes on wood-rotting fungi on junipers in the Gulf coast region. Mycotaxon 24: 325-348.
  16. Heredia, Gabriela, 1989. Estudio de los hongos de la reserva de la biosfera El Cielo, Tamaulipas. Consideraciones sobre la distribución y ecología de algunas especies. Acta Bot. Mex. 7: 1-18. «PDF».[Enllaç no actiu]
  17. Ginns, J.H., 1986. Compendium of plant disease and decay fungi in Canada 1960-1980. Res. Br. Can. Agric. Publ. 1813: 416.
  18. Dilley, M.A. i Covey Jr., R.P., 1980. Survey of wood decay and associated Hymenomycetes in central Washington apple orchards. Pl. Dis. 64: 560-561.
  19. Gilbertson, R.L., Martin, K.J. i Lindsey, J.P., 1974. Annotated check list and host index for Arizona wood-rotting fungi. Univ. Arizona Agric. Exp. Sta. Techn. Bull. 209: 1-48.
  20. Grand, L.F., Ed., 1985. North Carolina Plant Disease Index. North Carolina Agric. Res. Serv. Techn. Bull. 240: 1-157.
  21. Grand, L.F., Menge, J.A. i Bond, J.J., 1975. Partial checklist of fungi from Highlands, North Carolina and vicinity. J. Elisha Mitchell Sci. Soc. 91: 221-229.
  22. Lindsey, J.P., 1999. Addendum to annotated check-list with host data and decay characteristics for Colorado wood rotting Basidiomycotina. Mycotaxon 70: 99-102.
  23. Millspaugh, C.F. i Nuttall, L.W., 1923. Flora of Santa Catalina Island. Field Mus. Nat. Hist., Bot. Ser. 5: 314-357.
  24. Anònim, 1960. Index of Plant Diseases in the United States. U.S.D.A. Agric. Handb. 165: 1-531.
  25. Anònim, 1964. Diseases of widely planted forest trees. U.S. Department of Agriculture, Forest Service. 237 pàgines.
  26. Gilbertson, R.L., Bigelow, D.M., Hemmes, D.E. i Desjardin, D.E., 2002. Annotated check list of Wood-Rotting Basidiomycetes of Hawai'i. Mycotaxon 82: 215-239.
  27. GBIF (anglès)
  28. Giftpflanzen.com (alemany)
  29. Pascual, Ramon, 1997. Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 847306965X. Pàg. 163.
  30. Benjamin, Denis R., 1995. Mushrooms: poisons and panaceas — a handbook for naturalists, mycologists and physicians. Nova York: WH Freeman and Company. Pàgines. 381–382. ISBN 0716726009
  31. Chapman, B., Xiao, G. i Myers, S., 2004. Early results from field trials using Hypholoma fasciculare to reduce Armillaria ostoyae root disease. Can. J. Bot. 82(7): 962–969.