La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.
Colin Maclaurin (febrer de 1698 – 14 de juny de 1746) va ser un matemàtic escocès amb grans contribucions en geometria i àlgebra. Les sèries de Maclaurin, un cas especial de les sèries de Taylor, reben aquest nom per ell.
Degut a canvis en l'ortografia des del seu temps (el seu nom s'escrivia com "M'Laurine"[1]), el seu nom alternativament s'escriu MacLaurin.[2] En el gaèlic escocès el seu nom és "Cailean MacLabhruinn", el qual és literalment 'Colin, el fill de Laurence.'[3]
Biografia
Maclaurin nasqué a Kilmodan, Argyll. El seu pare era eclesiàstic Reverend i Minister de Glendaruel com que el seu pare morí quan Colin era un infant, va ser educat pel seu oncle, el Reverend Daniel Maclaurin, minister de Kilfinnan.
Als onze anys, Maclaurin entrà a la Universitat de Glasgow. Es graduà tres anys més tard amb la tesi L'energia de la gravetat, als 19 anys passà a ser professor de matemàtiques al Marischal College de la Universitat d'Aberdeen. Va tenir el rècord de ser el professor més jove fins al març del 2008, quan oficialment es va donar aquest rècord a Alia Sabur.[4]
En les vacances de 1719 i 1721, Maclaurin anà a Londres on va ser rebut per Sir Isaac Newton, Dr. Hoadley, Dr. Samuel Clarke, Martin Folkes, i altres filòsofs eminents. Va ser admès com a membre de la Royal Society.
El 1722, viatjà al continent europeu com tutor de George Hume, el fill d'Alexander Hume, a la Lorena va escriure le seu assaig sobre la Percussió del Cossos, amb el qual guanyà el premi de la Royal Academy of Sciences el 1724.
El 1725, Newton el va recomanar per a un lloc dins la Universitat d'Edimburg on Maclaurin passà la resta de la seva vida
Contribucions a les matemàtiques
Encara que les Sèries de Taylor eren conegudes abans per Newton i Gregory, i en casos especials per Madhava de Sangamagrama a l'ïndia del segle xiv, Maclaurin les atribuí a Taylor en el seu treball.[5] El 1742 va trobar la fórmula que relaciona la velocitat de rotació d'una esfera autogravitant amb el seu aplanament. Per a deduir-la va considerar l'equilibri hidroestàtic entre dues columnas de líquid, una polar i l'altra equatorial, que conflueixen en el centre de la Terra.
El 1748, pòstumament, es va publicar Treatise of Algebra. En aquest tractat usà determinants per a resoldre equacions de quatre incògnites. Dos anys després aquest mètode va ser popularitzat per Gabriel Cramer com a Regla de Cramer.
Memorial, Greyfriars Kirkyard, Edimburg
Algunes obres
Il·lustració de la revisió a De fluxionibus libri duo (Acta eruditorum, 1760)Geometria Organica - 1720
De Linearum Geometricarum Proprietatibus - 1720
Treatise on Fluxions - 1742 (763 pàgines en dos volums. La primera exposició sistemàtica dels mètodes de Newton.)
Treatise on Algebra - 1748
Account of Newton's Discoveries - Incompleta en el moment de la seva mort i publicada el 1750
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Colin Maclaurin» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
Sageng, Erik, 2005, "A treatise on fluxions" in Grattan-Guinness, I., ed., Landmark Writings in Western Mathematics. Elsevier: 143-58.
Grabiner, Judith «Was Newton's Calculus a Dead End? The Continental Influence of Maclaurin's Treatise of Fluxions» (PDF). The American Mathematical Monthly. Mathematical Association of America, 104, 5, maig 1997, pàg. 393–410. DOI: 10.2307/2974733. JSTOR: 2974733.
.jpg)
