Friedrich Kalkbrenner
  | |
| Nom original | (de) Friedrich Wilhelm Kalkbrenner |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 7 novembre 1785 Kassel (Alemanya) |
| Mort | 10 juny 1849 (63 anys) Enghien-les-Bains (França) |
| Causa de mort | còlera |
| Sepultura | cementiri de Montmartre |
| Formació | Conservatoire de Paris |
| Activitat | |
| Lloc de treball | París |
| Ocupació | compositor clàssic, pedagog musical, professor d'universitat, musicòleg, pianista, compositor |
| Gènere | Música clàssica |
| Professors | Joseph Haydn, Johann Georg Albrechtsberger i Louis Adam |
| Alumnes | Ambroise Thomas, Camille-Marie Stamaty, Delphine von Schauroth i José Miró Anoria |
| Instrument | Piano |
| Família | |
| Fills | Arthur Kalkbrenner |
| Pare | Christian Kalkbrenner |
| Premis | |
    
 | |
Friedrich Kalkbrenner (Kassel, 2 de novembre de 1785 - Enghien-les-Bains, 10 d'agost de 1849) fou un compositor i pianista alemany.
Era fill del també compositor Christian Kalkbrenner (1755-1806). Estudià música en el Conservatori de París, on tingué per professors en Louis Adam, més tard a Viena amb Hummel, com també per breu temps amb Clementi. Després va recórrer, donant excel·lents concerts, per diverses ciutats d'Alemanya i França, fins que el 1814 fixà la residència a Londres, on s'associà amb Logier per l'explotació del seu chiroplast, invents per millorar la tècnica pianística.
De tornada a París el 1824, entrà com a soci en la fàbrica de pianos Pleyel, assolint, a més, gran fama com a professor de música, tasca en la que tingué molts alumnes, entre ells a Camille-Marie Stamaty[1] i, l'irlandès George Alexander Osborne,[2] o la belga Marie-Félicité Moke Pleyel.[3] El mètode Kalkbrenner emprat en l'escola de piano (Méthode pour apprendre le pianoforte à l'aide du guide-mains, París 1830), es basa principalment en el desenvolupament de l'agilitat dels dits, sense intervenció dels braços, i també millorà notablement l'execució de les octaves, així com la tècnica del pedal. Finalment, atribuí gran importància a la mà esquerra, pel desenvolupament de la qual va escriure nombrosos estudis.
A part de les seves obres didàctiques, també va compondre:
- Concert per a piano núm. 1
- Concert per a piano núm. 2, op. 85 (1826)
- Concert per a piano núm. 3, op. 107 (1829)
- Concert per a piano núm. 4
- rondós, fantasies i variacions, pel mateix instrument, amb acompanyament d'orquestra,
- Un Septimini,
- Un Sextet,
- Dos Quintets,
- Un Quartet,
- Diversos Trios, per a piano i instruments d'arc,
- 10 Sonates, per a piano a dues mans i 3 a quatre mans,
Estudis, així com gran quantitat de música per a saló.
Bibliografia
[modifica]
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 28, segona part, pàg. 3.300 (ISBN 84-239-4582-0)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1370. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 40, pàg. 829/30. (ISBN 84-239-4540-5)
- ↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 45, pàg. 778. (ISBN 84-239-4545-6)