Literatura anglesa

Els primers poemes èpics orals pertanyien a la cultura dels saxons, com el poema Beowulf, escrit en anglès antic. El primer nom conegut és el de Cædmon, que recull la tradició saxona. Amb la conquesta normanda, el francès va penetrar a la cort i va transformar la llengua anglesa. Es van popularitzar les cançons de gesta continentals i van sorgir els poemes i històries que envoltaven la llegenda del rei Artús, formant-se una saga èpica i meravellosa. Als pobles es representaven obres de teatre basades en fragments de la Bíblia o en petites escenes de misteri.

Geoffrey Chaucer, el primer autor conegut, va escriure els Contes de Canterbury, un recull de contes inspirats en Boccaccio que donen pas al Renaixement anglès.

La introducció de la impremta i el protestantisme van fer proliferar les obres religioses i exemplars. La traducció de la Bíblia (en la versió anomenada del rei Jaume) va ser una de les empreses més destacades del seu temps.

Durant el regnat d'Elisabet I va sorgir la figura de William Shakespeare i l'auge de l'anomenat període clàssic anglès. El teatre es va renovar i va incorporar elements grecollatins i al·lusions a la situació política i religiosa del país mentre que el públic es va diversificar. Per contra, Ben Jonson conreava un teatre tradicional i els seus personatges seguien la teoria dels quatre humors; a l'època era considerat el gran dramaturg.

En poesia, es van compondre poemes inspirats en la tradició renaixentista italiana. Destaquen els autors Edmund Spenser i Philip Sidney. Al barroc, es va imposar una poesia de caràcter metafísic, com la de John Donne, o al·legòrica, com John Milton. A les acaballes del període clàssic, la censura va fer aparèixer poesia satírica popular i un cert retorn als temes moralitzants.

Amb la Restauració triomfen les novel·les angleses, amb noms com Daniel Defoe i John Bunyan. Els seus protagonistes són bons cristians que viuen aventures i viatges de creixement (en la tradició de la Bildungsroman alemanya).

Alguns autors intenten emular les cançons de gesta, ja que pensen que Anglaterra no té una gran epopeia nacional com altres països. En el vessant de la lírica, s'innova en la mètrica (John Dryden o Edmund Waller) i els temes giren al voltant de la tradició pastoral, on es lloa la vida senzilla del camp i els encontres entre el poeta i una pastora, per criticar el puritanisme oficial. Aphra Benn és una de les poques figures femenines recordades del període, obrint un camí professional fecund al romanticisme.

Els assaigs filosòfics que havien començat a conrear-se a l'anterior etapa assoleixen la seva maduresa, amb la figura de John Locke i el seu empirisme com a màxims exponents.

Una segona etapa de la restauració és l'anomenada literatura augusta, durant la primera meitat del segle XVIII, que vol emular l'esplendor romana imperial i que segueix els dictats del neoclassicisme. Dins aquest període destaquen Alexander Pope en poesia i Jonathan Swift en prosa. La premsa esdevé molt popular, amb publicacions periòdiques com Spectator.

Anglaterra, juntament amb Alemanya, va ser un país líder en la introducció del romanticisme a Europa. La poesia es va dividir en dues escoles. La primera, anomenada lakista, comptava amb Samuel Taylor Coleridge o William Wordsworth, entre altres. Escriuen uns versos molt lírics, centrats en el paisatge com a projecció de l'ànima del poeta (el nom de l'escola ve dels llacs que lloaven a les seves obres). La segona escola, anomenada dels poetes maleïts, representa el romanticisme de la rebel·lió i inclou autors com Lord Byron o John Keats.

Aquest segon corrent va inspirar la novel·la, amb autors com Mary Shelley o les germanes Brontë. La novel·la es diversifica i apareixen els subgèneres, com l'amorosa (que segueix la tradició de Samuel Richardson) o la gòtica, per exemple. Posteriorment, durant la literatura victoriana, la novel·la barrejava elements realistes i sentimentals, amb noms com George Eliot o Charles Dickens. El vessant paròdic va estar representat sobretot per Lewis Carroll.

El modernisme anglès no equival al català o hispanoamericà. És un corrent estètic caracteritzat pel pessimisme existencial i les influències dels diferents moviments d'avantguarda, però va mantenir gran part de les convencions romàntiques. Dura des de principis del segle xx fins al final de la segona guerra mundial.

La novel·la modernista tracta temes quotidians i es descompon la unitat del paràgraf, per reproduir el discurs de la ment (influència de les teories de Freud). Els autors més valorats són James Joyce, Virginia Woolf, E.M. Foster i els escriptors americans d'entreguerres, com William Faulkner o Ernest Hemingway. P.G. Wodehouse manté la línia d'humor clàssic britànic.

La poesia també trenca amb les convencions formals i tracta de la mort i de temes considerats tabú com el sexe. Són obres complicades, plenes d'al·lusions cultes, lluny del sentimentalisme. Els poetes més destacats són T.S. Eliot, Ezra Pound o Gertrude Stein.

La literatura postmodernista és una forma de literatura que es caracteritza pel rebuig a la jerarquia i la conclusió narrativa,^[1] l'ús de la metaficció, la narració poc fiable, l'autoreflexivitat, la intertextualitat, i que sovint tematitza qüestions tant històriques com polítiques. És alhora una continuació de l'experimentació defensada pels escriptors del període modernista i una reacció contra les idees il·lustrades implícites en la literatura modernista. Aquest estil de literatura experimental va sorgir amb força als Estats Units a la dècada de 1960. Els postmodernistes sovint desafien les autoritats, fet que s'ha vist com un símptoma del fet que aquest estil de literatura va sorgir per primera vegada en el context de les tendències polítiques la dècada de 1960.^[2] Aquesta inspiració es veu, entre altres coses, a través de com la literatura postmoderna és altament autoreflexiva sobre els problemes polítics de què parla. Entre els escriptors postmoderns hi ha els nord-americans Henry Miller, William S. Burroughs, Joseph Heller, Kurt Vonnegut, Hunter S. Thompson, Truman Capote i Thomas Pynchon.