Jurat (administració)

La ciutat de València era regida per 4 jurats a partir d'un privilegi de Jaume I del 1245. El 1278 Pere el Gran n'augmentà el nombre a 6 (2 de la mà major, 2 de la mà mitjana i 2 de la mà menor) però la cort de València confirmà el privilegi anterior. El 1321 Jaume II tornà a augmentar el nombre de jurats a 6 (2 cavallers o generosos i 4 ciutadans), sistema que perdurà fins al Decret de Nova Planta, llevat dels anys 1520-21, que el govern estigué en mans de la Germania valenciana, que imposà que dos dels jurats ciutadans fossin un artista i un menestral. L'elecció tenia lloc la vigília de Pentecosta a partir d'una nòmina ratificada pel rei, de 12 ciutadans i 12 cavallers o generosos, i els noms eren trets a sort pel sistema de rodolins: el primer dels cavallers elegits era denominat jurat en cap.^[1] Per a ésser jurat calia tenir més de 25 anys i ésser veí de València o haver-hi residit més de 20 anys. No podia ésser suspès per cap oficial reial. En llur gestió havien d'ésser assessorats sempre pel Consell General i llurs funcions i prerrogatives equivalien a les dels consellers de Barcelona i, com aquests, vestien gramalla.

A Mallorca, els jurats foren establerts el 1249, en substitució dels antics prohoms d'elecció popular. A la ciutat eren sis, i a les poblacions foranes tres o quatre, anomenats jurats de fora. El jurat en cap havia d'ésser cavaller, el segon i el tercer ciutadans, el quart i el cinquè mercaders i el sisè menestral. L'elecció tenia lloc anualment per Nadal, primer per simple nomenament dels jurats sortints (règim de franquesa), i des del 1397 pels consellers del Gran i General Consell, seguint un complicat sistema mixt de sorteig i votació (pragmàtica d'Anglesola, sistema revocat (1404), restituït (1405), tornat a revocar (1426) i tornat a restituir, fins que el 1440 fou establert el sistema de concòrdia (nomenament fet per proposta de terna de cada conseller i sorteig després entre els tres amb major nombre); fou restablert, però, el de franquesa (1444), fins a la implantació definitiva del règim de sac i sort, el 1447.^[1] També es va establir un sistema d'incompatibilitats, d'acceptació forçosa del càrrec, de períodes durant els quals els qui havien ocupat càrrecs no podien esser reelegits i de gratuïtat de l'ofici. Així es creà una juraria poderosa, amb una àmplia autonomia, on es concentrava tota la iniciativa administrativa.^[2]

Aquesta estructura municipal va subsistir fins al 1715, quan s'imposaren les institucions castellanes a través del Decret de Nova Planta. Llavors s'implantà un sistema basat en els regidors. Dels setze regidors perpetus nomenats directament per Felip V, dotze eren nobles i quatre ciutadans, la qual cosa suposava un predomini absolut de propietaris i rendistes.

Viccionari