Adolfo Marsillach i Soriano

El 1947 ingressa en el quadre escènic de Ràdio Barcelona, en el qual fa les seves primeres interpretacions, combinant-les amb els seus estudis de dret, i debuta amb "El zoo de cristal" de Tennessee Williams. El 1951 debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad d'Antonio Buero Vallejo i el 1956 forma la seva pròpia companyia amb la seva primera esposa, la també actriu Amparo Soler Leal. El seu primer paper important fou a l'obra d'Alfonso Sastre Escuadra hacia la muerte però es va definir per la direcció de teatre, labor en la qual es va haver d'enfrontar freqüentment amb les estètiques, censures i ideologies franquistes. Va destacar el seu muntatge d'El arquitecto y el emperador de Asiria (1977), de Fernando Arrabal, del Marat-Sade (1968) de Peter Weiss, del Tartufo de Molière de Sócrates, espectacle creat sobre els Diàlegs de Plató i muntat entre grans blocs cúbics. També va fer el muntatge de la seva pròpia obra teatral Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1981) peça satírica i en part autobiogràfica on es descriuen les relacions de parella durant els anys predemocràtics. També va ser molt celebrat el seu muntatge de ¿Quién teme a Virginia Woolf? (1999), d'Edward Franklin Albee, interpretada per Núria Espert.

En el cinema va intervenir en Jeromín (1953), de Luis Lucia Mingarro, Salto a la gloria (1959), de León Klimovsky, Maribel y la extraña familia (1960), de José María Forqué, una adaptació de l'obra homònima de Miguel Mihura; Sesión continua (1984), de José Luis Garci i Esquilache (1988), de Josefina Molina, adaptació teatral d'Un soñador para un pueblo d'Antonio Buero Vallejo. El 1974 va debutar com a director amb Flor de santidad, basada amb una obra de Valle-Inclán.

En Televisió va intervenir en les sèries humorístiques Silencio, se rueda, Silencio, se estrena, La señora García se confiesa, Fernández, punto y coma i en la històrica Ramón y Cajal, interpretant aquesta vegada al personatge protagonista, el que li va valer una gran popularitat. Com a escriptor, fora de la comèdia Yo me bajo en la próxima, y usted? i de les seves excel·lents memòries, és autor de la novel·la Se vende ático, premio Espasa d'humor de l'any 1995.

La recién fundada democràcia a Espanya va donar a Marsillach suficients suports per a implicar-se en projectes institucionals de renovació teatral, en la labor de la qual va assolir crear una companyia nacional de teatre clàssic, a semblança de les existents en altres països. En 1978, va fundar el Centro Dramático Nacional i entre 1989 i 1990 va dirigir l'Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM); per fi, en 1985, va crear la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, procurant no fer distincions entre actors que fomentessin el divismo i amb la qual va dirigir peces clàssiques com El médico de su honra, de Pedro Calderón de la Barca, La Celestina, La gran sultana, de Miguel de Cervantes, Fuenteovejuna, de Lope de Vega, o Don Gil de las calzas verdes, de Tirso de Molina.^[2]

Va escriure unes excel·lents memòries amb el títol, inspirat en una frase habitual en les cartes de Bertolt Brecht, Tan lejos, tan cerca (1998); a part de pel seu bon estil, per la informació sobre la societat de postguerra i per les anècdotes que conta, aquesta obra és important i gairebé fonamental per a conèixer la història del teatre espanyol en l'època que li va tocar viure i en la qual va ser moltes vegades protagonista. Per aquesta obra va guanyar el XI Premi Comillas de biografia. Després d'una llarga lluita contra el càncer, va morir a Madrid i es va fer la vetlla del seu taüt sobre l'escenari del Teatro Español de Madrid; fou incinerat al Cementerio de La Almudena.

Altres

• 1959: Premi al millor actor per "Salto a la gloria" a:
  • Premi del Sindicat Nacional d'Espectacle
  • Premi Triunfo
  • Premi CEC.
• 2000: Premi Max d'Honor^[4]