Haiximita

Algunes de les dinasties haiximites són:

• Dinastia haiximita del Hijaz (la Meca), vegeu xerifs haiximites i haiximites del Hijaz
• Dinastia haiximita de Jordània, vegeu haiximites de Jordània
• Dinastia haiximita de l'Iraq, vegeu haiximites de l'Iraq
• Dinastia haiximita de Beihan (o Bayhan) al Iemen
• Dinastia haiximita de Derbent, vegeu haiximites de Bab al-Abwad

Els haiximites de Bab al-Abwad foren una dinastia haiximita que va governar a Bab al-Abwad (moderna Derbend, Derbent o Darband) entre els segles IX i XI.^[1] Bab al-Abwad fou conquerida pels àrabs al segle vii (643) i va constituir la província del califat més al nord a la zona del Caucas. Bab al-Abwad era de gran importància estratègica i comercial, ja que era el pas natural cap al nord del Caucas i centre del comerç de tota la zona de la mar Càspia. Al nord de Derbend els territoris estaven sota l'autoritat més o menys efectiva del kanat dels khàzars encara que a les muntanyes del Caucas diversos pobles es mantenien independents com els àvars o els ossets. Bab al-Abwad tenia al sud la província de Xirvan (modern Azerbaidjan) i al sud-oest la província de l'Arran, totes considerades dins la zona de frontera; més a l'oest de l'Arran estaven Armènia i Geòrgia sempre independents o semi independents. La tribu àrab principal que es va establir a la zona fou la dels Banu Sulaym que a Bab al-Abwad va tenir com a clients una família notable origen dels haiximites.

Amb la decadència del califat, el governador local de Bab al-Abwad, Haixim ibn Suraka, es va proclamar independent vers el 869. Quasi el mateix temps els yazídides es feien independents a Xirvan i uns anys després els xaddàdides a l'Arran (951/952). Al segle ix, i segurament abans, la regió era governada pels Haxímides, que en el segle X estaven relacionats amb els xahs de Xirvan.^[2]

Haixim va morir el 884/885. Els seus successors es coneixen per una crònica anònima i per la prova de les monedes. La seva història fou una continuada sèrie de lluites contra invasors com khàzars, rus, eslaus, xivànides i georgians. Foren requerits com aliats i de vegades com a mercenaris i es va produir una gran barreja ètnica sense que cap grup fos clarament més fort que altres.

Internament les lluites faccionals tribals foren freqüents entre elles i contra les agrupacions urbanes; també com a terra de frontera, hi havia nombrosos ghazis (voluntaris per la guerra santa de diversos orígens) que s'enfrontaven a les tribus i a les organitzacions urbanes generalment de caràcter professional.

La dinastia va viure alguns conflictes successoris entre el cap de família (el més vell dels membres de la dinastia) i els fills del governant difunt com el 915/916 o el 997; Maymun ibn Ahmad (976-997) va enfrontar diverses revoltes i per un temps el territori fou ocupat pel xirwanxah. El 1032 els haxímides van capturar i destruir una columna invasora russa. El darrer emir va enfrontar algunes revoltes i va acabar assassinat el 1065, i el país va caure en mans dels xirwanxahs (reis de Xirvan), i al cap de poc, almenys nominalment, dels seljúcides, però la família haiximita va conservar encara un paper local considerable. Al segle xiii, amb els mongols, la població turcmana va esdevenir majoritaria.

• Haixim ibn Suraka 869-884/885
• Amr o Umar ibn Haixim 884/885-885/886
• Muhammad ibn Haixim 885/886-915/916
• Abu l-Nadjm ibn Moḥammad 915/916 (rebel)
• Abd al-Malik ibn Haixim 915/916-938/939
• Ahmad ibn Abd al-Malik 938/939-976
• Maymun ibn Ahmad 976-997
• Muhammad ibn Aḥmad 997
• Laixkhari ibn Maymun 997-1002
• Mansur ibn Maymun 1002-1034
• Abd al-Malik ibn Mansur 1034-1043
• Mansur ibn Abd al-Malik 1043-1065